Cost de vida

A "Cost de vida" les vides inconnexes, d'entrada, dels personatges es lliguen amb un fil subtil i fort a la vegada: totes les persones es necessiten les unes a les altres per ser millors, per sentir-se més bé. Aquesta és la gran lliçó de l'obra representada per noms de primera filera del teatre, que interpreten uns personatges amb vides a la deriva: Julio Manrique, Anna Sahun, Pau Roca i Katrin Vankova.

Seria fàcil destacar especialment els papers de Pau Roca i d'Anna Sahun, asseguts en cadires de rodes, amb minusvalideses, perquè certament la seva representació és complexa, però versemblant del tot. Ara bé, ja ho he dit, seria massa fàcil, perquè tots dos recobren més força quan interactuen amb Katrin Vankova i Julio Manrique.

De la història subratllo la manera com els protagonistes passen de l'enfrontament verbal, esquerp i tens, en un primer moment, al diàleg suau, cosit a còpia del costum, al qual l'espectador s'adona que hi han arribat amb el pas dels dies. Justament aquest fet és dels millors moments de l'obra.

Per acabar, només assenyalo alguna escena allargassada, com el primer monòleg, de gairebé 20 minuts, de l'actor Julio Manrique. És clar que s'expressa de meravella, però hi ha un moment en què es repeteix, que la idea que explica ja l'ha captat l'espectador, i aquest fet pot portar a fer perdre l'atenció. I malgrat això, opino que certament el monòleg és important per situar la vida de dos dels personatges, i sobretot és important per entendre'n el final.

I un apunt final, l'autora del text, Martyna Majok, que va aconseguir un premi Pulitzer per l'obra ("Cost of living"), va representar l'obra en totes les ocasions amb dos actors amb discapacitats. A "Cost de vida", no és així, i fins i tot els actors que representen minusvalideses s'aixequen de la cadira de rodes quan han acabat la seva escena. Penso que actuen amb versemblança, i que hi ha un estudi molt ben fet i amb molt de respecte cap a la discapacitat.

 

 

Cost de vida relata dues històries paral·leles sobre la relació d'un “cuidador” amb una persona en cadira de rodes. I poso “cuidador” entre cometes perquè a mesura que avança l'obra anirem descobrint que tots els personatges són cuidats i cuidadors alhora. El magistral text de Martyna Majok – guanyador del premi Pulitzer en 2018 – posa en escena uns rols que tenim més que assimilats per generar unes expectatives que després fa esclatar pels aires, combinant el drama amb moments preciosos de comèdia negra.

Cada vegada es parla més dels drets i cures de cossos que històricament no han estat representats. Però en el cas de Cost de vida, aquest és un punt de partida per a llançar un missatge que va més enllà. Qui cuida a qui? L'obra posa en relleu la importància de tenir una xarxa que ens sostingui, siguem qui siguem. Partint d'allò més personal, com les relacions de parella o socials, cap a allò més estructural, com un sistema sanitari privatitzat que posa preu al dret de viure. A més, ho planteja amb una perspectiva de classe, remarcant les diferències materials i els processos de migració que sovint estan vinculats a aquestes tasques de cura, cosa que ens remet a l'origen migrant de l’autora.

Aquest muntatge dirigit per Pau Carrió i interpretat per Julio Manrique, Pau Roca, Anna Sahun i Katrin Vankova compta amb una posada en escena sòbria on es prioritza el text i les interpretacions. La posició dels personatges no sembla casual, mantenint una distància física considerable entre ells al començament per a remarcar la tendresa dels moments d'acostament final. A més, hi ha una banyera en escena que ens regala una de les escenes més commovedores de la peça. Així, encara que la dimensió personal de les cures quedi molt ben retratada, pot ser que la part més estructural que sembla ressonar en el text quedi una mica més diluïda.

En definitiva, una proposta tendra i esperançadora amb un text magistral que combina el drama amb l'humor àcid i que et recomana “assegurar-te sempre que hi hagi algú pendent de tu”.

Martyna Majok va rebre el Pulitzer al 2018 amb aquest drama “Cost of Living”. Tenia 33 anys. Havia començat a escriure als 17 i va rebre guardons i premis des del 2007. Els seus temes són compromesos amb la política i la societat. D’aquest compromís amb temes socials Majok treu aquesta peça no tant sobre la discapacitat sinó la manera de viure-la amb els altres. S’hi apropa d’una manera respectuosa, valenta, honesta i original. Hi ha una crítica al darrera sobre la necessitat de tenir diners en circumstàncies de discapacitat absoluta. Com a “Intouchables” d’Olivier Nakache,  un aristócrata millonari contracta a Omar Sy com a cuidador i s’estableix uns relació saludable en la que no hi cap la compassió. En aquestes històries paral·leles només tenen sentit si la pena desapareix entre malalt i cuidador. Martyna Majok va tenir molt d'interès en posar a l'escenari persones amb discapacitats reals. Desconeixem si s'han fet càstings per trobar la presona adequada però hauríem d'anar per aquest camí.

Martyna No ha de ser gens fàcil traduir una obra d’un anglès de New Jersey amb un llenguatge carregat d’influències de la immigració. Felicitem a la traductora Adriana Nadal per haver-ho passat al nostre registre en cada un dels personatges.

Els dos casos que es plantegen són molt diferents, l’un té una malaltia degenerativa que li permet seguir investigant, té diners i prestigi. Es podria haver inspirat en Stephen Hawking. És John, interpretat de manera magnífica per Pau Roca. L’altre és una tetraplègica accidental, amb nul·la acceptació de la seva situació. És Ani amb una sublim interpretació d’Anna Sahun. Katrin Vankova, la cuidadora de John és la Jess. Hi ha molt d’autobiogràfic en aquest personatge. Com l’autora, és filla d’emigrants, la seva mare no parlava anglès. Ella va haver de treballar molt per ajudar-la i per estudiar a la universitat va aconseguir una beca. Julio Manrique és el cuidador d’Ani. Al director, Pau Carrió li ha posat fàcil. Manrique és un camioner, esplèndid en el seu paper. El seu llenguatge i actitud són barroeres però tendre a la vegada, molt proper  i entranyable.

Tots quatre són personatges molt solitaris que necessiten algun tipus d’ajuda i per diferents motius convergeixen, es troben i es cuiden. Majok és capaç de fer-ho sense sentimentalismes i amb un gran sentit de l’humor.

Trobar un personatge paraplègic o tetraplègic en una obra de teatre és realment difícil, tot i que hagi exemples més o menys coneguts: El dret d’escollir, L’alegria, etc. A Cost de vida -obra guanyadora del Pulitzer el 2018- hi trobem dos personatges amb aquesta condició, tot i que el tema principal sigui alguna cosa més abstracte que no pas el problema físic. De fet, a l’obra es parla de com una diferència pot acabar unint-nos i fer que estiguem connectats a l’altre, per sobre de barreres i de prejudicis. També parla dels cuidadors, dels vincles que s’estableixen, de l’ajuda mútua, de com remuntar unes vides trencades... De l’amor, en definitiva. I a sobre ho fa amb humor, perquè Martyna Majok –l’autora del text- sap imprimir ironia i un toc d’esperança a les dues històries que, de mica en mica, van creuant-se i barrejant-se. Unes històries que en altres mans haurien derivat cap al tremendisme i que aquí es viuen amb una certa naturalitat.

Cost de vida comença amb un monòleg a la barra d’un bar. L’Eddie, el personatge principal, parla amb un interlocutor que no veiem i li explica part de la seva vida. Escolten junts les notícies de la televisió, beuen junts, es diuen les veritats que l’altre vol sentir i finalment brinden per estar en un lloc segur i lluny dels problemes que carreguen damunt les espatlles. A partir d’aquí coneixerem la història de l’Eddie, per recuperar-la al final... quan tot el que ja hem vist ens fa tenir una idea diferent del personatge. Perquè si la primera i la última escenes –seqüencialment unides- haguessin anat una darrera l’altra, la impressió que hauríem tingut del protagonista hauria estat realment preocupant.

L’obra va solapant constantment dues històries, que no són del tot paral·leles... com ja comprendrem al final de tot. Això sí, les històries es complementen i van preparant uns personatges que, sense aquestes vivències, mai s’haurien trobat ni tampoc comprès. I en la seva pell tenim a un Julio Manrique pletòric, feliçment recuperat per a la interpretació; una Anna Sahun molt més lluminosa que en altres ocasions, tot i les dificultats del personatge que interpreta; un Pau Roca realment esplèndid, fent gala d’un treball corporal molt eficaç; i finalment una Katrin Vankova que suposa una més que agradable sorpresa. Quatre grans actors, doncs, a les ordres d’un Pau Carrió que la torna a encertar de ple a La Villarroel, on ja li vam veure Classe i Començar.

Un dia qualsevol es pot convertir en un punt d’inflexió. En un instant la vida pot donar un gir i posar-se tot cap per vall. Els canvis poden ser subtils o estrepitosos, però marquen el futur immediat en un moment.

Eddie és un camioner a l’atur que es retroba amb la seva exdona, l’Ani, quan ella ha quedat tetraplègica després de patir un accident. En John, amb paràlisi cerebral, contracta a la Jess, pluriocupada, com a cuidadora. Tots quatre es van acoblant a la vida i maneres de fer dels altres. I qui cuida, sembla ser, que potser hauria de ser la persona cuidada.

El relat va formant-se amb salts entre els dos binomis, canviant d’ubicació mentre la trama va avançat i acostant les vides dels quatre. Unes històries humanes i ben reals que capten i emocionen al públic, amb unes interpretacions impressionants que compten amb un treball enorme al darrera.

Pau Roca (John) i Anna Sahun (Ani) es transformen en els seus personatges amb integritat i fidelitat, els seus cossos parlen quan a ells no els hi surten les paraules, mostrant una feina impecable per ser rigorosos en el moment de traslladar l’experiència real de persones en la situació que interpreten. Julio Manrique (Eddie) transmet el caos vital que provoca estar perdut i no saber cap a on ha d’anar la seva vida. Intenta recuperar allò perdut, mentre s’adona que se li escapa entre els dits. Katrin Vankova és tota una revelació, aguanta estoicament com la Jess el pes de la responsabilitat de ser la proveïdora del benestar de la seva família, i amb la seva mirada mostra el cansament i la desesperació de no veure una sortida al dia de demà, així com també, de tant en tant, s’albira una espurna d’esperança. No sentir-se sol/a i tenir algú és el desig que no s’atreveixen a demanar cap dels quatre.

Pau Carrió (director) esprem el text de Martyna Majok dirigint unes interpretacions sublims, que no busquen ni l’excés ni el sensacionalisme, només volem explicar una realitat.

El text té en la posada en escena un marc exquisit, un únic espai amb quatre elements que poden modificar en tan sols dos segons el lloc on compartir històries, pors i records. Qui diria que pot nevar tan bé dins d’un escenari!

Amb relats així el teatre mostra històries que son una finestra oberta a realitats obviades, un espai lliure on narrar-ho absolutament tot.