Com els grecs - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

El Teatre Lliure presenta Com els grecs, de Steven Berkoff, sota la direcció de Josep Maria Mestres.

Sinopsi

Un dels pares de l’església cristiana deia que Homer maleducava el poble amb els seus mites perquè el poble els entenia de manera literal i irreverent. Despullats de religió i irreverents com els grecs, són aquí els mites creats per Steven Berkoff el 1980, en plena era Thatcher. Visionari és poc.

Dades útils

21/04 col·loqui amb la companyia després de la funció

Idioma:
Català

Sinopsi

Dades útils

21/04 col·loqui amb la companyia després de la funció

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 10

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Una esperança per Èdip

Steven Berkoff ens era conegut pels seus treballs en pel·lícules com “La Naranja Mecànica”o “Barry Lindon”, de Stanley Kubrick; “Blow up”, de Antonioni, o “Principiantes” de Julian Temple. També el recordem a “Octopussy” o a “Rambo”i sempre en papers de dolent, el més dolent de tots.

Fa uns mesos vaig veure una obra de teatre d’aquest autor: “Decadència” escrita al 1981 i representada i dirigida per ell mateix al Wyndham's Theatre amb l’actriu Linda Marlowe. Ha estat representada durant tots aquests anys arreu i traduïda a molts idiomes. Dues parelles unides per l’home que és marit d’una i amant de l’altra que expressen una realitat sòcio-política utilitzant un llenguatge desenfadat, groller i escatològic.

No em va costar reconèixer a “Com els grecs” al Berkoff que havia vist. Moltes coses en comú, la crítica de la Gran Bretanya de l’època Thatcher, la mirada àcida sobre la societat del seu temps, el mateix llenguatge provocador, punyent, dur, groller, descarnat, extravagant i obscè, i per sobre de tot, absolutament sincer.

Berkoff fuig del que és políticament correcte, dels personatges complaents, dels comportaments insubstancials o sense interès. És provocador, es un tot terreny que dirigeix, actua i escriu quasi tots els seus muntatges. Algú l’ha comparat amb Peter Brook ja que juga amb un escenari buit i articulant l’espai de manera prodigiosa. En aquest cas ha estat Josep Mestres qui ha utilitzat l’espai de manera sorprenent demostrant una vegada més el seu indiscutible talent. Segons Mestres, tenia ganes de representar aquesta obra i ho ha fet quan ha trobat el moment i els millors actors/actrius per representar aquests extravagants personatges.

Èdip (Eddy) viu a la Gran Bretanya sòrdida i empobrida i utilitza el llenguatge més barroer per descriure tots els sentiments que la seva situació li desperten, tots negatius, fins que troba l’amor i el mite es compleix. Eddy és Pablo Derqui amb la seva indescriptible capacitat recitativa i interpretativa.

Pep Cruz i Mercè Arànega són el pares d’Eddy superbs tots dos en tots els papers que fan. El monòleg de l’Arànega fent d’Esfinx és memorable. La guinda la posa Sílvia Bel que completa el sòlid quartet. Donat que cada actor/actriu fa més d’un personatge, el treball de regidoria al darrera de l’escenari ha de ser impressionant. Tant és així, que el mateix Pep Cruz en una entrevista diu que li recorda “Per davant i per darrera”. És una obra d’una gran dificultat per la velocitat del text i el canvi trepidant d’escenes i personatges. És tot un repte que tant Mestres com els 4 actors/actrius com l’escenògrafa Clara Notari resolen d’una manera molt eficaç.

Les peces de música són totes molt encertades tot i que jo personalment agrairia que me les identifiquessin d’alguna manera como fan en el cinema en forma de crèdits. Menció especial he de fer a la il·luminació de l’Ignasi Camprodon que dóna en cada moment el grau de patetisme o esperança que cal al text i a cada escena.

Berkoff ha sabut donar llum a la persona atrapada a les seves debilitats i misèries demostrant que és capaç de grans sentiments com la compassió o l’amor sense condicions. I així neix un Èdip diferent ple d’esperança.

25/04/2019
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

El nou i groller vell Èdip

Al Lliure de Gràcia COM ELS GRECS, un Èdip contemporani de Steven Berkoff (Londres 1937), sota la direcció de Josep Maria Mestres: una reivindicació de la insolència, la transgressió, la irreverència, la ferocitat.

Steven Berkoff va estrenar aquesta peça el 1980, el 1988 se’n va fer una versió operística i en 1990 una cinematogràfica. Un text que trasllada el mite d’Èdip a l’Anglaterra de finals dels 70, i avui podem veure que els seus presagis més pessimistes han estat superats amb escreix. La versió portada ara a escena és la traducció de l’anglès de Joan Sellent.

Un muntatge que prioritza la paraula i que segons diu Josep Maria Mestres sembla avui més oportú que mai i potser ens podrà ajudar a revaluar el significant profund dels valors que realment importen a la nostra societat, a la nostra vida.

Un text que ell va llegir fa vint anys i que ha intentat portar a escena un parell de vegades i que a cada nova lectura descobreix que el text es va actualitzant en confrontar-lo amb els esdeveniments socials recents. Un text amb un llenguatge literari absolutament transgressor i groller però al mateix temps molt poètic.

Pablo Derqui es posa a la pell de l'Eddy i comença la peça amb un discurs desafiant que ens passa per sobre, amb un batibull de paraules que ens deixa estabornits. La seva pose, la seva mirada, la seva gestualitat ens hipnotitza, (i encara més des de la fila 1 on estàvem situats). Ens dibuixa un Eddy que provinent dels barris populars i decadents de Londres, en els temps de la “dama de ferro”, es transforma en una persona que busca reafirmar els seus ideals i inculcar un ordre nou a les coses. L’amor que sent per la seva dona és el reflex de la passió per la vida i el desig d’acabar amb el món degradat en el que ha viscut. Una interpretació extraordinària.

Josep Maria Mestres ha comptat amb un excel·lent elenc actoral, que a la força interpretativa de Pablo Derqui afegeix les de Sílvia Bel, Mercè Arànega i Pep Cruz, que interpreten diferents papers. Un quartet que esdevé màgic per aquest COM ELS GRECS. Podríem destacar molts moments interpretatius, però destaquem les expressions congelades d'en Pep Cruz davant del seu fill, l'esfinx de Mercè Aránega, la versatilitat apassionada de la Sílvia Bel, ara germana, ara cambrera, ara dona i les expressions del Derqui endeví.

Una escenografia vermella de Clara Notari,(que no ens va acabar de convèncer), amb tres portes per on els personatges entren i surten; una posada en escena dotada d'un dinamisme a voltes extenuant, amb canvis de vestuari i attrezzo constants; la magnífica banda sonora de Jordi Bonet i la il·luminació d'Ignasi Camprodon ens han deixat clavats a la cadira (per cert, continuen sent molt incòmodes), durant dues hores.

La grolleria lingüística inicial s'ha anat apaivagant, o ens hem anat acostumant, a mesura que avançava l'espectacle que ha anat prenent també un ritme més pausat, més entenedor, més a la nostra "mida" d'espectadors. Hem de reconèixer que al principi no connectàvem massa amb la proposta i que a mesura que anava avançant ens va satisfer exponencialment.

I al final, ens espera un desenllaç diferent, on Berkoff va decidir no castigar el seu Èdip. Una ferotge i apassionada història d’amor.

Per veure la ressenya només cal clicar en aquest ENLLAÇ

24/04/2019
Bob Fenderrick

Grans interpretacions en una adaptació d’Èdip Rei en l’època de Margaret Thatcher. Quan s’allunya una mica de la tragèdia de Sofòcles és quan sembla mínimament interessant. Podria haver donat per molt més.

24/06/2019
Sara Martín Alegre

Una obra MOLT intensa, amb el repertori d’insults més increïble que es pugui imaginar, i amb quatre actors boníssims. El problema és que el text és en alguns punts massa dens i extens i frena el ritme. Els actors resolen el problema parlant a tota màquina però tot i així acaba havent punts més febles i els conjunt és irregular. Els quatre, en tot cas, estan fantàstics! I punts extra per la Mercè Arànega en l’escena de l’esfinx…

29/04/2019
Victòria Oliveros Layola

Un contundent text ple de repeticions i paraules malsonants, tan punyents que fins i tot maten. Mots obscens que els personatges pronuncien sense filtre, ofenent les nostres oïdes, i que actuen com un revulsiu que sacseja consciències i ens expulsa sense miraments de la nostra zona de confort. Només actors i actrius amb un gran bagatge interpretatiu podien fer creïbles personatges tan complexos i histriònics com aquests i francament, aquest muntatge ha comptat amb un excel·lent elenc actoral: quatre bèsties de l’escena per a aquesta ferotge història de violència i d’amor. Una obra que costa de pair i provoca una reacció contradictòria.És tan transgressora que no us deixarà indiferents: agrada o no agrada, no hi ha terme mig. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/04/28/com-els-grecs/

28/04/2019
LA CRÍTICA - lacritica.xyz

El reparto es un lujo, aunque a veces abusan un poco de histrionismo… Pero la recomiendo. Por los actores y porque no es tan fácil ver un Berkoff, y la idea del Edipo invertido sigue funcionando muy bien para explicar el Invierno del Descontento, a Thatcher e incluso el Brexit.

21/04/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Obra donde se interpreta el mito de Edipo pero modernizado en los años 80 y en un Londres de la época Tatcher.
Con una escenografía muy vistosa y muy útil para hacer entrar personajes y objetos necesarios durante la representación.
También un aplauso a la iluminación y a los efectos de sonido que acompañan perfectamente el transcurso de la obra.
Indudable el buen hacer de todos los actores. Maravillosos! Dando todo en cada representación.
Pero… tengo que admitir que el texto no me llegó demasiado. Demasiados gritos, demasiadas palabrotas, demasiados espumarajos saliendo de la boca de los actores, demasiado monólogos poéticos que no me decían demasiado…
Debo de ser de los pocos que no salieron muy contentos del teatro porque toda la platea salió encantado.
No me puede gustar todo… jajajaja

20/04/2019
Josep Via Santacana

Una nit de teatre per a gaudir-la en intensitat davant d’una obra impactant amb un llenguatge brutal i al propi temps bell amb una posada en escena plena de força capaç de barrejar poesia, erotisme i violència al servei d’un text demolidor i cru només possible de ser transmès amb una interpretació superba i una direcció capaç d’extreure els més mínims detalls a un text intens i en ocasions difícil, que la traducció de Joan Sellent crec ha trsmes tota la força del text original. Aquesta versió d’un Èdip contemporani estrenada el 1980 conserva avui tota la vigència, els valors de la nostra societat i les crisis que ens han portat on ara estem i al mateix temps un cant al amor sense limits.Centranme en l’obra per a mi el text és enorme, colpidor, i només possible de transmetre la seva intensitat amb una interpretació inevitablement enorme per fer-ho creïble.Quatre grans del teatre del nostre país a nivell màxim, tant Sílvia Bel, Pep Cruz, Mercè Aranega i Pablo Derqui, inmens en un paper dur i agotador.Destacaria també l’espai escènic, sonor i la iluminacio,tot perfecte sota la direcció magistral de Josep Maria Mestres,cal insistir una traduccio brillant de Joan Sallent.El Lliure segueix sent un teatre al que pots anar-hi sense saver que vas a veure i dificilment sortir defraudat

15/04/2019
Cinta Paloma Vila

Molt ben traduïda, dirigida i interpretada.

15/04/2019
Josep OS

Ahir al Lliure vaig estar veient aquesta obra del dramaturg britànic Steven Berkoff, que ens situa a Londres a la dècada dels 80 en l’època Thatcher i que magníficament dirigeix Josep Maria Mestres. Berkoff ha convertit de manera valenta i arriscada Èdip de Sòfocles en una història d’amor, passió i violència. Amb un llenguatge poètic, alhora que transgressor Èdip ara Eddy, ens va desgranant amb una força i intensitat brutal l’amor que sent per la seva dona i alhora per la seva mare, un cant a l’amor. En aquest cas al final Eddy no es treu els ulls però si ens deixa un monòleg d’una extrema bellesa. Una escenografia molt ben aconseguida amb un espai escènic diàfan i en la qual tots els elements de l’atrezzo, entren i surten d’escena segons la necessitat del moment. I pel que fa a la interpretació un repartiment de luxe encapçalat per Pablo Derqui en el personatge d’Eddy amb el que està brillant, Mercè Aránega i Pep Cruz broden els diferents personatges que interpreten i Silvia Bel, sorprenent. Una obra que cal veure, tot i que de ben segur generarà polèmica i opinions contraposades

13/04/2019

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

‘Je suis narcissiste’ i ‘Com els grecs’ arriben al Teatre Lliure

Je suis narcissiste i Com els grecs, dues propostes tan diferents com interessants, arriben aquests dies al Teatre Lliure. Es tracta, d’una banda, del darrer muntatge d’Òpera de Butxaca i […]

10 abril 2019