Je suis narcissiste i Com els grecs, dues propostes tan diferents com interessants, arriben aquests dies al Teatre Lliure. Es tracta, d’una banda, del darrer muntatge d’Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC) i, d’altra, d’una revisió del mite d’Èdip dirigida per Josep Maria Mestres amb un pòquer d’actors: Mercè Aránega, Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui.
Una estètica colorista que recorda els còmics de Moebius, un ritme trepidant digne de vodevil, una composició musical ambientada en l’edat d’or del cinema nord-americà dels anys 40 i 50 i el tractament de l’individualisme des d’un vessant còmic són alguns dels elements que donen vida a Je suis narcissiste,una òpera bufa que s’estrena al Teatre Lliure de Montjuïc després de la seva recent estrena a Madrid.
La idea de fer una òpera còmica sobre el narcisisme va sorgir en un cafè de Viena, en una conversa desenfadada entre Raquel García-Tomás, la compositora, i Helena Tornero, la llibretista. A elles es va sumar la directora escènica Marta Pazos, amb qui han treballat de manera coral per apropar l’òpera a tots els públics. “És màgic veure que arribes a gent de totes les edats, a l’estrena al Teatro Español hi havia públic que veia una òpera per primera vegada i tothom sortia feliç”, explica García-Tomás.
Al centre de la història hi trobem la Clotilde, una dona que va al psiquiatre perquè se li ha mort el gat. A partir d’aquí, començaran a desfilar per davant seu una galeria de personatges d’allò més narcisistes. “L’humor ens ofereix prou distanciament per veure coses que, des de la realitat, no podem assumir”, explica Tornero. “Però la base de la història és dura: en quin món ens estem transformant?”, es pregunta.
Com els grecs és una versió gamberra, arriscada i plena d’humor del clàssic de Sòfocles. Un Èdip modern protagonitzat per Pablo Derqui que el dramaturg britànic Steven Berkoff situa a l’Anglaterra de Margaret Thatcher.
En ple moviment punk, Derqui es posa a la pell de l’Eddy, un jove apassionat que busca reafirmar els seus ideals en un moment en què la societat anglesa és, segons el mateix autor, un abocador de degradació moral i corrupció. Mercè Aránega, Sílvia Bel i Pep Cruz acompanyen el protagonista a escena i fan lluir aquesta revisió del mite amb uns personatges grotescos capaços d’arrencar, d’entre les inquietants paraules de Berkoff, el riure del públic. “He pogut comptar amb el repartiment d’actors ideal, el millor: quatre bèsties de l’escena per a aquesta ferotge història de violència i d’amor”, explica Josep Maria Mestres, al capdavant de la direcció.
Si bé els paral·lelismes contemporanis entre el mite i la revisió són constants, Berkoff va voler donar un tomb a la situació final i va decidir no castigar el seu Èdip. Per a Mestres, la desaparició del càstig dota el text d’una intranquil·litat que l’espectador s’haurà d’endur a casa.
“Llegir el text va ser molt divertit però té una dificultat retòrica important i no sabia si podria fer-lo”, confessa Derqui. És una funció que té perill i això fa pujar l’adrenalina”, afirma Bel. “És una de les històries d’amor i de passió més ben explicades, neix com un lliri enmig de les escombraries”, se sincera Cruz. I Aránega destaca la importància que “l’espectador no només s’empassi la literalitat del que veu sinó també la crítica que hi ha darrere”.
