Casa de nines

El mite de Nora Helmer retrona a Occident des que va estrenar-se a Oslo a 1880. La presa de consciència del personatge d’Ibsen i l’inèdit i sorprenent desafiament a la societat té un abast superior al del cèlebre cop de porta (metàfora de tantes coses), i cent cinquanta any més tard continua essent una imatge poderosa. Però, compte! La força de la Nora Hemler és en allò que posa de manifest, en la necessitat d’autonomia de les dones i en la por que això ha fet i segueix fent als homes, que veuen perillar el seu poder indiscutit.

El muntatge de Raimon Molins posa el focus en la rebel·lió de la Nora, una rebel·lió que Molins presenta en forma d’estupefacció de la protagonista, d’estranyesa davant d’allò que acaba d’entendre i que, de sobte, la duu a un estat a mig camí entre el reconfort i el desconcert. En qualsevol cas, la interpretació de l’Anna Maruny ens mostra una Nora que intueix que aquella decisió és inevitable.

La Nora que hem vist al llarg de tota l’obra és una Nora infantilitzada pel seu marit, que es mou amunt i avall, de costat a costat de l’escenari com si es trobés engabiada, amb el gest sempre crispat, a la cerca d’una tranquil·litat que no sap on buscar i potser ni tan sols sap que ha de buscar-la o que pot buscar-la. En aquest frenesí la posada en escena opta per una velocitat en els moviments i en els diàlegs que es deixa pel camí les pauses tan importants en el text d’Ibsen, que potser haurien acompanyat l’espectador en el procés de la Nora cap a la lucidesa.

El cop de porta a l’Atrium posa la pell de gallina i exigeix una pausa al públic, que s’ha quedat encarcarat, abans d’arrencar a aplaudir. Després passarem uns dies pensant què fa la Nora un cop fora de casa.

Henrik Ibsen va escriure Casa de Nines a finals del segle XIX, moment en el qual deixar un marit i fills perquè se sentia encotillada en una casa on no li faltava de res, era si més no, sorprenent. S’ha interpretat com una revolució feminista però Ibsen va voler escriure sobre la llibertat individual i la necessitat de ser ella mateixa. Una metàfora de qualsevol vida construïda sobre aparences i convencions socials. Nora va marxar desenganyada, després que Torvald la tractés d’impostora, hipòcrita, criminal, indigna, mancada de moral i del sentit del deure.

És una de les obres més traduïdes del món i ha tingut una gran difusió i se n’han fet moltes versions i revisions com l’obra de Lucas Hnath:  Casa de Nines, vint anys després amb els magnífics diàlegs entre Nora i Torvald quan ella torna a casa al cap de 20 anys. En aquell cas, Emma Vilarasau i Ramon Madaula volen saber la veritat, sense retrets, sense  vencedors, ni perdedors, no hi ha drama ni final tràgic. Va ser una descoberta molt interessant.

Sempre és un repte portar a escena una obra tan coneguda. És necessari pentinar un text que dura tres hores en l’obra original i per economia dramàtica ha desaparegut el doctor Rank que a part de la bona relació i la seguretat que dona a la Nora, no és imprescindible pel desenvolupament de la trama.

Raimon Molins, el director ha modelat el personatge de la Nora i l’ha infantilitzat encara més amb la qual cosa es desfigura la dona forta que té a dintre  que és capaç de falsificar una firma per amor. Claudia Manini, salta i corre per l’escenari com una nena petita de manera exagerada però resulta molt convincent en el diàleg final amb Torvald en el que demostra la seva fermesa. Jordi Llordella està esplèndid en el seu paper de marit auster, amb una integritat moral luterana, complidor de la llei i dels principis, que odia els deutes, que és estalviador, dur i paternal amb la dona. Ell, com el pare de la Nora, la converteix en una nina:  “la meva petita caparruda” i perd els papers (impensable també en un ambient nòrdic luterà) quan Nora pren la decisió de la seva vida.

Ja havíem vist aquesta traducció de Feliu Formosa al TNC amb Laura Conejero fent de Nora. No recordo l’any però segur que era un moment en el que era impensable que Krogstad fos una dona i mantingués una relació amb la senyora Linde, l’amiga de Nora. Una altra sorpresa d’aquesta versió és que Nora canta una cançó en noruec. No hem entès la lletra però el to és infantil i trist. Kike Blanco també ens ha meravellat amb una estructura de fusta com una casa de nines des d’on els personatges continuen la seva actuació.

Les versions d’obres tant conegudes tenen inconvenients perquè no es pot evitar la comparació però aporten novetats i sorpreses.

Ser perfecte, establir una manera de viure que quadri amb els estàndards programats socialment per a cada persona, siguin justos o no, aquest és l’objectiu de molta gent. És impossible aconseguir aquesta idea de la perfecció, simplement ningú n’és capaç. En algun moment o altre, la cara immaculada que es mostra acaba tenint esquerdes insalvables.

El text d’Henrik Ibsen ens trasllada a la vida idíl·lica del matrimoni de la Nora i en Torvald. Amb tres fills en comú, celebren un Nadal amb una il·lusió nova, i és que Torvald ha sigut ascendit al banc on treball i això vol dir que els ingressos de la família seran continus i abundants. Però, com sempre, allò perfecte no existeix i Nora amaga un secret al seu marit que es veurà portat a la llum quan una vella amiga arribi a la ciutat i una antiga treballadora del banc vulgui aconseguir el seu objectiu caigui qui caigui.

Tot i que el text pugui semblar una mica estrany en l’època actual -més o menys on se situa aquesta versió teatral-, hi ha un rere fons que pot ser reconegut per a moltes persones. El tancament de la personalitat d’una dona eclipsada pel seu marit, en forma i també en fons. Un relat interessant per adonar-se que encara alguna d’aquestes situacions es viuen avui dia, tot i que puguin semblar residuals. La narració atrau a l’espectadora que vol saber com acabarà l’enrenou, al mateix temps que construeix una animadversió pel marit que espera que sigui recompensada. Amb un ritme àgil, la trama es va succeint de manera natural a través de les converses dels personatges i va augment la tensió amb cada segment.

Les interpretacions, en general, tenen els seus alts i baixos, tot i que pot ben ser una elecció de la direcció de Raimon Molins, i això fa que el desenvolupament de la història sigui una mica caòtic. La intensitat inicial del personatge de la Nora, per exemple, crea una mica de rebuig al públic, una interpretació que va trobant el seu lloc i acaba al final de l’obra sent tot allò que hauria d’haver sigut des de l’inici. És Jordi Llordella, amb el seu Torvald qui crea una estabilitat dins de la narració i ens ofereix un personatge odiós pel seu caràcter, però magnífic en quan a la seva interpretació i connexió amb el pati de butaques.

L’escenografia és bonica i crea un marc ideal per la història al inici, però es trenca amb la creació de la casa al segon acte. Tot i que a nivell imaginari s’entén la ubicació d’aquesta “casa de nines” a nivell de públic és un impediment per veure amb claredat allò que està succeint darrera a l’escenari. Depenent d’on se segui al pati de butaques, l’espectadora perdrà alguns dels moments clau de l’enfonsament de la Nora o la realització de com ha sigut la seva vida. La paret de la casa es converteix en un mur que separa al públic de la narració i, per tant, li treu l’impacte que podria haver millorat l’experiència.

Una versió de l’obra d’Ibsen a tenir en compte, a la qual li farien falta alguns retocs per acabar d’impactar a l’espectadora.

Nora és potser el primer personatge femení empoderat i feminista del teatre modern. El seu cop de porta al final de l’obra va marcar un abans i un després a la dramatúrgia europea, i també nord-americana, de finals del XIX. El camí seria llarg i molt lent, però ja havia començat. Tot i no tenir una voluntat feminista, els autors nòrdics i russos (Ibsen, Strindberg, Txèkhov, etc.) van poblar els escenaris de dones decidides, fortes i independents, tot i les limitacions de l’època. Però què ens aporta aquesta Casa de nines en el segle XXI? Quin pot ser el paper de la Nora en aquesta època? I com podem entendre el seu monòleg final?

Tot i els més de 140 anys que separen la primera Nora de l’actual, s’ha de dir que encara hi ha Nores pel món, i Torvalds, i Kristines Linde... Amb diferències i amb circumstàncies molt diferents, i també -per sort- en un àmbit molt més limitat. Ara l’obra ens mostra un missatge feminista més restringit i més concentrat. Podríem dir que ara potser ens fixem més en les relacions de parella que planteja la peça; unes relacions complexes, emmascaradament tòxiques, supeditades al poder i als diners. I d’això sí que podem trobar molts exemples a l’actualitat... i no pas gaire satisfactoris.

Raimon Molins opta per una posada en escena senzilla que potser es complica amb l’innecessari tancament de la segona part. I pel que fa al to de l’obra potser sí que he notat una certa crispació que es concentra, especialment, en el personatge de la protagonista. Això fa que hi hagi excessiu contrast entre la major part de la seva interpretació i la part final, on realment veiem la veritable essència de la Nora. Una essència que fins aquell moment queda excessivament soterrada.

Potser no serà la millor versió que hem vist d’aquest clàssic, però sempre val la pena tornar a aquesta història i a aquests personatges. És història del teatre, i això es percep des de les primeres rèpliques.