Carrie, el musical

Amb moltes ganes vam anar ahir diumenge al Teatre Gaudí per veure el musical CARRIE,  basat en la novel·la d'Stephen King.

Amb llibret de Lawrence D. Cohen, música de Michael Gore i lletres de Dean Pitchford, CARRIE: THE MUSICAL es va presentar per primera vegada a Stratford-upon-Avon el 13 de febrer del 1988 on va estar programada quatre setmanes. Va passar a Broadway al mes de maig del mateix any on va tenir poca repercussió. Un llibret revisat es va estrenar al Off-Broadway al gener del 2012, i en 2015 va ser programada al Off-West End de Londres.

La mare de Carrie, abandonada pel seu marit, ha educat a la seva filla amb mà de ferro encaminant-la a la religió i deixant de banda tot el que no sigui això. Ella és una noia adolescent que no sap res de les transformacions del seu cos i viu realment terroritzada, la seva primera regla, provocant la burla de les seves companyes d'institut. Pateix un constant assetjament per part dels companys, i quan és convidada per un d'ells al ball de graduació acaba rebel·lant-se contra la seva mare. Però una de les companyes no ho pot acceptar i la seva actuació provocarà la resposta de Carrie.

Hem de dir que l'adaptació de Marc Gómez Domènech que hem vist al Teatre Gaudí, al que tornem a felicitar per la seva clara aposta pels musicals de petit format, (en català i amb música en directe), és excel·lent.

Excel·lent també tant pel que fa a les interpretacions dels cantants com la dels músics.

Dirigida per Ferran Guiu (codirector artístic del teatre) i direcció musical de Joan Camposada; ahir els papers protagonistes estaven interpretats per Raquel Jezequel (Carrie White), Anna Valldeneu (Margaret White), Elisabet Molet (Sue Snell), Bittor Fernández (Tommy Ross), Laura Miquel (Chris Hargensen), Ferran Enfedaque (Billy Nolan), Elisabet Paulet (Miss Gardner), Lluís Barrera (Mr. Stephens), Sara López (Freida), Laura Dorca (Norma), Ana Extremeña (Helen), Alexandre Ars (George), Pol Sanuy (Stokes) i Albert Artigas (Freddy).

Totes les interpretacions han estat "perfectes" si bé no podem deixar de destacar les magnífiques veus de les dues protagonistes principals, Carrie i la seva mare. A Anna Valldeneu l'hem pogut veure recentment als musicals “John & Jen” i “Cançons per un nou món” en aquesta mateixa sala. A Raquel Jezequel la vam conèixer a la “Nit de musicals” del 2017 amb la seva intervenció solista com a guanyadora del concurs que havia convocat Teatralnet.

Una coreografia de Xaro Campo que aprofita al màxim el petit escenari del que disposen amb una magnífica il.luminació de Daniel Gener.

I pel que fa als músics Joel Signes a la direcció i al piano, Kiko Valín a la guitarra, Cristina Aguilella al baix i Berenguer Aina a la bateria. Cal destacar que en aquesta ocasió hem trobat una petita millora en el so de la sala i ens ha permès gaudir molt d'aquest musical.

Un espai escènic envoltat de quatre grades d'espectadors amb els únics elements d'una taula i cadires que els mateixos actors belluguen, un terrorífic armari negre i una galleda.

Hem gaudit tant d'aquest musical que tornarem a repetir, intentant coincidir amb l'altra repartiment.

________________

15 de desembre

.... I sense esperar més, dues setmanes més tard, dissabte dia 15 vam tornar a repetir. I aquest cop amb un altre repartiment que ens va agradar tant o mes que el que ja havíem vist.

Potser perquè ja coneixíem la proposta, potser pel fet que no estàvem al mateix lloc, o potser perquè han canviat alguns dels micros, la realitat és que vam gaudir molt, moltíssim d'aquesta nova oportunitat. Vam percebre alguns canvis en positiu, petits, però canvis, en els elements escenogràfics i en la posada en escena.

Ahir els papers protagonistes estaven interpretats per Georgia Stewart (Carrie White), Muntsa Rius(Margaret White), Elisabet Molet (Sue Snell), Mikel Herzog (Tommy Ross), Laura Miquel (Chris Hargensen), Ferran Enfedaque (Billy Nolan), Marta Capel (Miss Gardner), Lluís Barrera (Mr. Stephens), Sara López (Freida), Laura Dorca (Norma) ,  Elisabet Paulet (Helen), Bittor Fernández (George), Alexandre Ars (Stokes) i Albert Artigas (Freddy).

(*) hem senyalat en vermell els canvis respecte al repartiment de l’altra dia.

Totes les interpretacions han estat magnífiques, però per força hem de destacar a les dues magnífiques protagonistes principals, Georgia Stewart i Muntsa Rius.

Georgia Stewart amb una veu espectacular i una gran capacitat interpretativa, és una jove artista de tan sols 26 anys, a qui vam conèixer al TNC a "Molt soroll per no res" dirigida per Àngel Llàtzer i que en el paper de Carrie ens ha agradat molt, moltíssim, tant per la seva veu, com per la interpretació que dóna un especial caràcter de fragilitat a la protagonista.

Muntsa Rius, una “gran” del teatre musical a la que hem vist actuar en nombroses ocasions en musicals com “Follies”, “Mamma Mia”, “A little night music”, “Sweeney Todd”, “West Side Story”, “Company”, “Flor de Nit”, “Mar i cel” o a les “Nits de musicals”. Fa un parell d’anys va interpretar el paper de Constance Collins en “Moustache, The Rhythm Musical Comedy” paper pel qual va rebre el premi a la millor actriu de repartiment en els premis del Teatre Musical 2017. També l'hem vist treballar “només d’actriu”  a obres com “Boges” a la Sala Muntaner.

Un altra vegada aplaudim molt sincerament la música en directe interpretada aquesta vegada per Joel Signes a la direcció i al piano, Kiko Valin a la guitarra, Jordi Sánchez al baix i Berenguer Aina a la bateria.

Realment una proposta espectacular a la qual desitgem llarga vida amb qualsevol dels seus repartiments.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

A aquestes alçades ja tothom sap què ens explica la història de Carrie White, plasmada en la novel·la d’Stephen King al 1974. Pot ser per la lectura del text original, per les versions cinematogràfiques de Brian de Palma (1976), David Carson (2002), Katt Shea i Robert Mandel (1999) o la de Kimberly Peirce (2013), o pel musical de Broadway. Precisament, el musical estrenat al 1988 és el punt de partida de la versió que la productora Eleven O’clock Produccions han agafat per fer el seu propi musical.

El fet de partir d’una història més que coneguda per tothom té les seves dificultats i els seus handicaps, ja que l’espectador té el seu record marcat al cervell i pot tenir certes reticències a veure una versió que disti, de qualsevol manera possible, la seva idea de la història. En aquesta ocasió, però, el muntatge està molt treballat, especialment en la part interpretativa i musical, i aquest plus es nota en tota l’obra, creant un vincle intens amb el públic.

Evidentment, els moments més esperats de l’obra són els duels dialèctics i musicals entre Carrie White i la seva mare Margaret. Georgia Stewart i Anna Valldeneu, s’arrenquen l’ànima en cada paraula, cada nota i, amb aquesta força, ens posen en tensió en cada encontre. De la mateixa manera, les seves capacitats vocals deixen bocabadat a l’espectador en cada intervenció, sense poder reprimir l’aplaudiment merescut després de les seves interpretacions. Especialment sorprenent és la força i passió que destil·la Stewart, la noia innocent que va evolucionant fins a ser responsable del seu propi destí. Interpretació sublim i carregada de matisos. Valldeneu, per la seva part, i com ja ens té acostumats, es deixa la pell en cada moviment, text o nota que surt del seu cos, fent reviure aquella mare odiosa que tots desitjàvem veure passant-ho malament a les altres versions de la història.

Laura Dorca, com a Sue Snell, la narradora de la història, porta a terme el seu objectiu amb una bona interpretació, tot i que a vegades amb un punt d’emoció sobrepassada que no acaba de concordar amb el moment de la història. Això sí, en el moment de clavar les notes de les seves cançons deixa al públic enganxat a la cadira, gaudint. De la part masculina, Mikel Herzog, que interpreta a Tommy Ross, parella de Sue, tot i que té poques intervencions –com mana el text- destaca especialment per sobre de la resta d’actors en els seus moments musicals.

El Teatre Gaudí, que acull aquesta obra, té avantatges i inconvenients: per una banda el seu espai reduït ajuda a crear una atmosfera íntima i eficaç amb pocs elements en la posada en escena, però al mateix temps és un risc per la seva sonoritat, ja que no sempre s’escolta de la millor manera per realitzar musicals. Aquest és, de fet, segurament, l’única pega que se li pot fer a l’espectacle, i és que el fet que, a vegades, les cançons no s’escoltin bé fan perdre el fil del text i de la narrativa. Tot així, els pocs elements utilitzats en cada escena i el joc de llums i focus, aconsegueixen crear una ambient tens durant tota l’obra, que acaba amb l’explosió final. L’evolució de la història es va succeint d’una manera natural, creant un ritme precís, d’acord amb el to i la voluntat de l’obra.

Una història coneguda, des d’un punt de vista diferent, que farà gaudir a l’espectador amb uns números musicals ben treballats i amb un repartiment d’actors joves que mostren un gran talent a cada pas que fan.

Hi ha una tríada creativa que em té guanyat de fa temps: Ferran Guiu a la direcció, Marc Gómez a l’adaptació i Joan Comaposada a la direcció musical. No només dominen el musical mal anomenat de petit o mig format, sinó que la qualitat interpretativa, musical, de lletres, propostes originals, poc vistes, la cura artesanal i passió, a mi sempre m’ha arribat i he repetit i repetit (Dies Normals, Tell me on a Sunday…). Ara assoleixen una altra vegada un altíssim nivell i interès amb Carrie, musical basat en la novel·la de Stephen King que ja va tenir adaptació cinematogràfica. El musical amb llibret de Lawrence D. Cohen, lletres de Dean Pitchford (Fame) i  música de Michael Gore (perfecte cognom) va ser un dels fracassos més sonats de Broadway a finals dels 80 fins que el van refer i recuperar ja als 2000. I quina sort.

Una adolescent és víctima tant del bullying a l’institut com d’una mare fanàtica, dos mons allunyadíssims plens d’odi i por amb ella al mig, perduda, vulnerable pels dos fronts, la famosa escena del bany de sang, la telecinesi (ràbia i dolor acumulats) i la venjança tràgica.

Repartiment molt jove i solvent, amb el luxe de tenir 2 Carrie i 2 mares: Georgia Stewart i Raquel Jezequel (Nit de musicals), i Muntsa Rius i Anna Valldeneu. La sorpresa ve que un espera una obra de por i troba molt més. No només el bullying, sinó el dolor de la víctima, l’estupidesa amiga de la ignorància, el rebuig, la dificultat d’encaixar, la generositat, el penediment, el fanatisme. Carrie ofereix peces i situacions tendres i d’altres viscerals, amb moments corals ben coreografiats i d’altres íntims. El dia que jo hi vaig anar actuava la Georgia, tot un descobriment, amb una potència, i control, vocals admirables i pel que he vist de la Raquel, la qualitat també està més que garantida.

La música és potent i d’aquella que t’enganxa tan ràpidament que creus que ja coneixies. Poquíssims elements d’escenografia i il·luminació molt protagonista

En resum: una altra de les propostes musicals de qualitat que ens presenta aquest equip creatiu i el Gaudí (algunes han tingut vida a altres sales com Sugar o El despertar de la primavera), atraient i formant públic jove, amb pocs mitjans, algun petit problema de so (el preu a pagar per gaudir de música en directe), creativitat i talent.

Més enllà dels grans muntatges que sempre és un plaer tenir a la cartellera de qualsevol ciutat, un dels aspectes més estimulants del recent auge dels musicals a Barcelona és poder gaudir de la més arriscada diversitat de les propostes de sales mitjanes o petites. Basat en la popular novel·la de Stephen King, Carrie és una d’aquelles delícies poc conegudes, estrenada originalment a Broadway a finals dels anys 80, que Ferran Guiu, després de Dies normals, Tell me on a Sunday o Tick, Tick, Boom! ha tingut el bon gust de recuperar. L’espectacle resulta una gratificant sorpresa amb un alt nivell vocal, fresques interpretacions però també una interessant foscor dramàtica i emocional. En certa manera, agafa el relleu metafòric d’ El despertar de la primavera amb un repartiment jove que omple l’escena d’energia, elaborades coreografies i un rerefons de patiment adolescent d’allò més trist i commovedor. Les carències de l’obra són essencialment tècniques (so, il·luminació...) però el carisma dels seus actors, l’enorme talent de les seves dues protagonistes, la qualitat musical i la profunditat de la seva història compensen suficientment els seus defectes.

Carrie és un títol conegut per gairebé tothom, ja sigui per haver llegit la novel·la de Stephen King, haver vist la pel·lícula dels anys 70 (o el remake més recent del 2013) o simplement pel propi coneixement popular. Així, en plena moda d'adaptacions musicals de películ·les i de llibres coneguts com atractiu comercial, ens trobem que ja fa trenta anys que es va portar als escenaris de Broadway aquesta història. Si bé, d'entrada pot semblar estrany que es fes un musical d'aquest thriller de terror, no ho és tant quan observem la profunditat que ofereixen els personatges i la història, en especial la seva protagonista. D'aquesta manera, trobem una narrativa ben adaptada per a un escenari i un grapat de bones cançons originals que porten la trama de forma molt efectiva, alhora que s'aconsegueix crear una atmosfera idònia recolçada per la bona direcció de Ferran Guiu, la qual acaba d'arrodonir-la. En aquest sentit, el director sap aprofitar bé l'espai, creant l'atmosfera adequada i dotant de ritme al musical, juntament amb una bona direcció d'actors.

D'altra banda, malgrat que la proposta és realment bona i està ben executada, és una llàstima que la sonoritat de la sala faci que en alguns moments la lletra no s'entengui del tot i que no es pugui gaudir al cent per cent de la proposta. No obstant, val molt la pena apropar-se a veure l'obra, ja que es pot gaudir d'un excel·lent musical de petit format fet amb molta professionalitat i de la proximitat-immersió pròpia del teatre Gaudí que compta amb un bon i nombrós repartiment que sovint és difícil de veure en els grans muntatges de la nostra ciutat. Per últim, cal dir que s'agraeix molt que musicals com aquest, que triomfen a la cartellera de Broadway i de l'off-Broadway, ens vagin arribant encara que sigui a poc a poc, especialment per estar realitzats d'una manera tan brillant i per la valentia de fer-los amb els riscos que s'assumeixen.

Una adaptació de Stephen King al teatre? Doncs no em sembla tan mala idea. La veritat és que molts llibres que he llegit de Stephen King em sembla que poden ser portats al teatre. Però, un musical d’un llibre de King?  Doncs una vegada he vist “Carrie, el Musical“, puc dir que s’han sortit amb molt bona nota.

Dissabte vaig anar al Teatre Gaudí i vaig gaudir d’aquest musical basat en una de les novel·les que més m’han agradat de Stephen King. No puc dir que sigui el millor dels llibres que he llegit, però pel tema que tracta és la que més m’ha cridat l’atenció i em va atrapar de petit.

L’adaptació de Carrie a una obra musical ja demostrat que el Teatre Gaudí ha fet un bon treball per voler ser un teatre punter en teatre musical. Hi ha números musicals molt bons, hi ha una força en tots els protagonistes que no puc indicar quin m’ha agradat més, i tots tenen l’oportunitat del seu moment solista.

A més, tal com en el llibre,  veiem la part dels articles, testimonis i els interrogatoris posteriors dels fets per situar-nos en cada un dels moments. Fins arribar a la part més recordada per tothom (gràcies al film), el de la festa. Aquest moment és espectacular al teatre. La part melòdica de gran part de l’obra es transforma amb una amb més ritme i coreografia per treure-ho tot a l’escenari.

Em quedo amb aquesta versió que he vist de Carrie, i la recomano totalment. Segur que molts la gaudireu per ser amants dels musicals, però molts poden descobir una petita joia que actualment podem veure al Teatre Gaudí.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Vaig triar d’anar a aquest musical, perquè la versió cinematogràfica, que havia vist durant la meva adolescència, en una marató de cinema de terror, m’havia impactat moltíssim. D’això farà uns quaranta anys. El que més recordava de la pel·lícula era el moment del ball de graduació. De fet, aquest ha estat un dels millors moments del musical (música, interpretació, il.luminació i veu).

“Carrie.El Musical” està basat en l’exitosa novel·la de terror homònima de Stephen King “Carrie”. D’aquesta novel.la existeixen moltes versions, tant cinematogràfiques, com teatrals. Lawrence D. Cohen va adaptar la novel·la de King pel cinema l’any 1976. Anys després ho faria en format musical, amb l’ajut del compositor Michael Gore i el lletrista Dean Pitchford.

Existeixen moltes versions d’aquest musical, però és la primera vegada que es pot veure en català. Marc Gómez Domènech ha estat l’encarregat de fer-ne l’adaptació , i Ferran Guiu de dirigir-la.

Tret que en alguns moments falla la sonoritat de l’espectacle (problema habitual en aquesta sala, i que s’hauria de tenir en compte), de la resta només en puc dir coses positives, com la posada en escena a quatre bandes, l’escenografia minimalista , el magnífic joc de llums i els efectes especials ideats per Daniel Gener.

Poder escoltar la música en directe de la ma de quatre musics extraordinaris, sota la direcció musical de Joan Comaposada, és quelcom que no te preu. La música, igual que la il.luminació estan  lligats a cada escena i a cada personatge. Així de la mateixa manera que veiem dins la foscor de l’obra diferents intensitats de llum i tonalitat, amb la música es pot escoltar un gran ventall d’estils, com són el pop rock, el líric i la balada.

Pel que fa a les interpretacions, és tot un luxe avui en dia poder veure a més de 16 actors actuant i cantant dalt d’un escenari, però, si a més a més quan canten ho fan d’allò més bé, això ja és la bomba!!!

El repartiment anirà variant en funció del dia de representació. Les actrius Georgia Stewart  i Raquel Jezequel  s’aniran alternant en el rol protagonista de Carrie White, mentre Muntsa Rius i Anna Valldeneu ho faran amb el personatge de la mare, Margareth White.

Son moltes les cançons que m’han fet emocionar : “Obre el teu cor”, “Quan no hi ha ningú”, “Una nit que mai no oblidem” o “La destrucció” amb una Georgia Stewart  realment brutal!!!

Han passat més de  quaranta anys des de que es va escriure aquesta novel.la i malauradament la història de Carrie segueix sent del tot actual, sobretot pel que fa al bullying, un dels temes més rellevants i preocupants dins de l’àmbit educatiu d’avui en dia. A banda del bullying, també es toquen altres temes com la sobreprotecció, el fanatisme religiós i els poders sobrenaturals.

Jo vaig anar el dia de l’estrena. En els papers de Carrie i Margareth White actuaven les actrius Georgia Stewart i Muntsa Rius. Els músics eren Joan Comaposada (piano), Kiko Valín (guitarra), Jordi Sánchez (baix) i Berenguer Aina (bateria).

 

 

Dona gust veure com, poc a poc, van aterrant a Barcelona musicals de petit o mitjà format que ens ajuden a conèixer una mica més la gran varietat del gènere musical. Aquesta obra, concretament, ja té més de trenta anys i s'engloba dins de la categoria de musicals amb temàtica de terror (Jekyll & Hyde, Bat boy, Evil dead, La botiga dels horrors, etc). Carrie agafa com a referent el llibre d'Stephen King, i també la pel·lícula de Brian de Palma que tants i tants ensurts va donar en el seu moment. Ara bé, els creadors del musical opten més per explotar la història d'amor adolescent i totes les peripècies a l'institut, que no pas per la tràgica i perversa relació entre mare i filla. Els elements del gènere hi són, d'alguna manera o altra, però ni la partitura els emfatitza ni la dramatúrgia els hi dona més pes del necessari. Les cançons de Michael Gore i Dean Pitchford són més que correctes, però tampoc són per llençar coets... Una partitura acceptable, amb moments aïllats de gran qualitat, com ara els soliloquis de Carrie o la seva mare.

La versió que ens ofereix ara Ferran Guiu està ben adaptada al petit espai del que es disposa, però també és cert que el minimalisme forçat i la pràctica absència d'atrezzo li resten efectivitat. Els actors també s'hi esforcen de valent, però alguns dels personatges secundaris queden eclipsats per la magnètica presència de Raquel Jezequel i Muntsa Rius. Dues grans actrius i cantants que, malgrat tot, tampoc escapen d'un problema extern a la companyia que desgraciadament ho empastifa una mica tot: la mala sonoritat i la impossibilitat d'escoltar la lletra de les cançons d'una forma més o menys acceptable.