Burpees

Burpees és un road-drama apassionant que aborda, sense embuts, el tema de les sectes en línia i l’augment de l’extrema dreta en la joventut.

Nold Reborn és un influencer famós i polèmic pels seus continguts a les xarxes, on ofereix consells als més joves per fer-se milionaris i per ser homes de valor en el segle XXI. Tanmateix, tot això canviarà quan desapareix sobtadament.

Ja vaig poder gaudir de la feina de Ann Perelló i Joan Sureda en altres treballs, però he descobert a Biel Montoro que haurem de seguir la pista.

Endinsar-se en el món dels extremismes digitals impressiona. Passejant per diferents xarxes, et sorprèn la quantitat de barbaritats i exageracions que es publiquen cada dia.

L’obra ens mostra la força de la veu en primera persona: opinions i vivències íntimes que poden fer mal en el moment o convertir-se en ferides silencioses que tornen anys després d'escriure-les en un bloc personal que creus que no podrà llegir-ho ningú o que quedarà en l'oblit. Ann Perelló dóna vida a aquesta sinceritat absoluta, pagant el preu de confessar-se sense filtres. Joan Sureda és el nucli de l’obra: manipula els altres per alimentar la seva imatge irreal i guanyar seguidors, fins que acaba víctima de la seva pròpia ambició. Vol guanyar diners fàcil d'aquesta forma, i la millor manera és enganyant als teus seguidors sigui com sigui. Cobrant per formes de fer més diners, la codicia millor representada. Biel Montoro descobreix l’engany al passar el temps i, en comptes de fugir i deixar de seguir, decideix imitar-lo, reproduint els mateixos mecanismes de manipulació. Intentant ser un nou 'personatge a seguir amb la formula ideal'

L’espectacle mostra com la informació no contrastada pot enganyar fàcilment i atraure seguidors, i és un punt de partida perfecte per reflexionar i debatre. No es tracta només de criticar, sinó d’aprendre a desmuntar mecanismes que poden disfressar-se de llibertat d’expressió i difondre idees perilloses.

És una proposta arriscada, molt recomanable especialment per adolescents, per veure com és fàcil manipular i com desmuntar-ho, tot destacant el gran treball dels tres actors, que interpreten múltiples personatges i ho donen tot.

Si voleu veure la resta de la meva opinió i més al respecte als papers dels tres personatges ho podeu verure a l'enllaç

Quan una persona ha passat per un mal moment o porta una ratxa d’entrebancs, decepcions i falta d’autoestima és quan aquesta és més vulnerable a donar per bo allò que realment no ho és. És aquest precís moment que és un objectiu molt fàcil per aquelles persones, sense escrúpols, que volen treure rèdit de manipular-les i els hi diuen allò que saben que esperen escoltar: que tot canviarà, tot millorarà i que la fórmula és fàcil i ràpida. Tot fal·làcies, però a una persona desesperada qualsevol bri d’esperança li serveix per agafar-lo amb totes les seves forces.

Miquel Mas Fiol escriu i dirigeix Burpees, una radiografia molt directa del món dels influencers, especialment aquells que asseguren que seguint els seus consells i prenent classes amb ells, amb una quota de subscripció, la teva vida s’arreglarà en un tres i no res. Evidentment, aquests perfils promouen la misogínia, la masculinitat tòxica i la falta de veure la realitat més crua. Aquest món dels Bro’ s’està estenent cada vegada més i Fiol mostra en el seu text com funcionen i el mal que fan.

El text és directe, clar i manté un ritme potent tota l’estona. Se situa en un punt de vista interessant, potser no gaire explotat, que és d’on surten aquests persones que fan de les xarxes socials el seu mode de vida. Els tres personatges principals i les seves relacions es van descobrint a poc a poc creant interès al públic i enganxar-lo per saber quin serà tot el relat. Es van donant pistes, que animen a l’espectadora a preveure cap a on anirà la història i això la fa amena. Això sí, potser és l’addició de masses subtemes al voltant de la vida dels personatges -la història de la família o d’Austràlia-, que no s’aborden profundament perquè no hi ha temps, el que fa que la narració no acabi d’encaixar del tot i de ser més compacta. Però, al final resol la trama d’una manera fina i encertada, i mostra una pinzellada més d’allò que es volia exposar. No tot sempre és clar.

L’escenografia és molt dinàmica i, amb l’ajuda de les càmeres i els telèfons mòbils, transporta al públic al món de les xarxes socials, les emocions i els inputs que produeixen cada dia, cada hora. Dins d’aquest marc magnífic trobem als tres protagonistes. Joan Sureda, Ann Perelló i Biel Montoro surten a l’escenari per donar vida a aquests personatges i transmetre cada aresta d’aquesta nova realitat. Destacada especialment Sureda amb la seva interpretació de diversos personatges que formen el context i la història principal. Ha sigut la gran descoberta d’aquesta obra i a partir d’ara no se li perdrà la pista. S’entrega al relat amb tota la força que té i això ajuda a viure la història i les capes amagades del seu personatge principal.

És una obra molt actual i necessària per posar sobre la taula un aspecte de les xarxes socials i les noves tecnologies que ara mateix es té per inofensiu, però que a mesura que avanci només deixarà víctimes pel camí. Anar-hi és, també, enfrontar-se a un/a mateix/a i adonar-se que potser el mòbil l’hem de deixar més a la butxaca que a les nostres mans.

(Burpees és un exercici de fitness que consisteix en fer un salt seguit de planxa).

Miquel Mas Fiol està entrant amb força a l’escena catalana. Aquesta setmana s’estan representant quatre obres seves simultàniament i al febrer podrem veure una adaptació d'una novel·la de Guillem Frontera al Tantarantana. És el dramaturg i director d’una trilogia sobre la condició mil·lennial al teatre Lliure de Montjuïc. Càndid o l’optimisme, a partir de Voltaire, seguida de Les penes del jove Werther  de Goethe i de els Miserables, de Victor Hugo. Les tres s’han pogut veure consecutivament o com a Marató l’últim dia. Els mil·lennials són la gent de quaranta anys que van créixer durant l’expansió d’internet i la revolució tecnològica i és a ells a qui va dirigida especialment aquesta obra.

Burpees va ser finalista al Premi Quim Masó 2024 i també proposta seleccionada en la cinquena Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (OTB).

Mas Fiol vol alertar dels perills de les xarxes socials i de l’addicció que creen. Fa quasi bé dos anys vam poder veure  Cacophony  de Molly Taylor que explora el poder que tenen les xarxes socials d’enlairar i enfonsar a algú en qüestió de segons. El seguiment a cegues dels influencers és tant fort com si fossin gurús. El ciberassetjament és freqüent per l’anonimat i la facilitat d’enviar missatges provocant situacions de bullying o excessiva veneració amb conseqüències emocionals i psicològiques greus pels seguidors i ells mateixos.

Joan Sureda, amb una magnífica interpretació és l’influencer que es dirigeix als joves prometen un triomf fàcil a la vida si fan el que ell els aconsella. El seu paper és d’una gran dificultat perquè fa diversos papers amb molta exigència física. Pressionat per alguna cosa que desconeixem, desapareix. La germana (Ann Perelló, també interpreta personatges molt diferents)  i un seguidor i deixeble incondicional (Biel Montoro) per diferents motius, inicien la seva recerca. Pel camí es van descrivint les relacions que tenen amb les respectives famílies i els motius de les seves vulnerabilitats. El llenguatge és actual, desvergonyit i provocador.

La posada en escena és dinàmica, colorista i pot canviar d’un lloc a un altre gràcies a dos panells lluminosos que ells mateixos van movent per l’escenari.

Si a Cacophony, Molly Taylor posava de manifest el perill del  ciber-assetjament, a Burpees,  Mas Fiol alerta de la possibilitat del sectarisme, de l’addicció  i de la dependència patològica que pot crear un predicador carismàtic i el perill d’arribar a un deliri místic com amb altres sectes que s’han vist al llarg de la història abans de la irrupció d’internet.

Vivim en una societat en la que qualsevol bestiesa dita per xarxes socials pot ser adoptada com una gran veritat o com una ensenya que cal seguir i defensar. Sempre hi ha hagut il·luminats, líders ridículs o persones amb pensaments sectaris, però a les xarxes ens en podem trobar centenars. Si a sobre hi sumem un motiu econòmic, ja podem assegurar que la xarxa s’ha omplert d’estafadors sofisticats i sense escrúpols que poc s’assemblen als del tocomotxo o l’enganyifa de l’estampeta, tot i que persegueixen resultats similars. Estafadors que venen l’èxit social i econòmic, una forma de vida millor i gairebé una doctrina a seguir a canvi de seminaris, sessions privades o consells. I ho poden fer gràcies al que s’anomena “enginyeria social”, o dit amb altres paraules: manipulació psicològica.

Burpees és una obra que vol parlar-nos de tot això, però també de les ideologies extremes, del jovent que cau fàcilment en elles i també de les relacions familiars que hi ha a la base de tot plegat. Ho fa amb una estructura complexa i creuada que potser hauria calgut de més claredat escènica. Crec que hi ha flashbacks que costa situar i alguns personatges secundaris que potser es podien haver estalviat. Si tot això, a sobre, es fa amb només dos actors i una actriu crec que el treball hauria d’haver estat molt més afinat i precís. Tot i així, cal destacar l’esforç dels tres intèrprets, dels que potser destaca Joan Sureda en els papers més dràstics i extrems.

Aquesta és la quarta obra de Miquel Mas Fiol que s’ha pogut veure aquest trimestre a Barcelona, ja que el Lliure ha rescatat la Trilogia de la condició “Millennial”, formada per Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther o Els miserables. Una bona oportunitat per descobrir o redescobrir un autor que té molt per explicar-nos i que ha vingut per quedar-se a la cartellera.