Bruno Oro: Immortal

Bruno Oro afronta el seu primer espectacle en solitari amb Immortal, una visita divertida i profunda per tots els racons de la vida eterna. L'obra parteix d'una idea del mateix artista, qui ha confiat en Alejo Levis i Marc Angelet per a l'escriptura del text i la direcció. Els dos han sabut elevar el llenguatge còmic de Bruno Oro a la màxima potència. Han teixit l'espectacle com un tiki-taka de personatges que, en un futur, s'enfronten a la immortalitat: pares i fills, matrimonis que conviuen durant segles, veïns que es troben al metro...El fregolisme de l'actor arriba a nivells sorprenents quan manté converses entre cinc o sis personatges diferents, tots interpretats amb una admirable riquesa de matisos.

El ritme no decau en cap moment. Alguns passatges són d'una d'hilaritat absoluta, com el cap de màrqueting del Vaticà, que aconsegueix fer esclatar el riure entre el públic amb disbaratades diapositives motivacionals. D'altres agafen un to més reflexiu i oxigenen la marxa frenètica de l'obra. La mateixa Mort protagonitza algunes de les escenes més enginyoses d'Immortal, quan manté una conversa telefònica amb un operador de telefonia que la vol ajudar a sortir de la depressió que la subjuga des que la societat ha decidit optar per la vida eterna.

La productora Hause & Richman, liderada pel dramaturg Jordi Casanovas, comença l'activitat de la millor manera possible. Haurem d'estar atents a totes les seves propostes!

PD. Aquells qui us vau enamorar del sentit de l'humor de Vinagre, el programa d'sketchos que feia juntament amb la Clara Segura a TV3, xalareu d'alegria.

El monòleg còmic, més enllà de la disciplina del stand-up que a la nostra cartellera encara té pendent modernitzar-se i obrir-se més a dones i minories, ofereix tot un univers de possibilitats sense explorar, en part, per manca d’interès, en part, per un injust menyspreu al gènere mateix. Afortunadament, ens van arribant, de tant en tant, propostes innovadores, diferents i arriscades com aquest Immortal que, prejudicis apart, ha resultat una agradable sorpresa. El talent humorístic i camaleònic de l’actor Bruno Oro ja el coneixíem gràcies a la televisió o altres obres com Polònia: El musical. No obstant això, és veritablement estimulant veure l’entrega interpretativa, l’energia i l’encert amb el qual domina el ritme, el to i la història que ens explica en aquest espectacle. Dirigida per Marc Angelet, també autor del text juntament amb Alejo Levis, el muntatge és tot un recital actoral que parteix d’una premissa audaç per oferir-nos tot un ventall de divertits personatges que s’enfronten a un món futur on la mort ha deixat d’existir. Enginyosa, ben plantejada i amb pinzellades existencials, l’obra fins i tot s’atreveix a desdoblar ficció i realitat aportant encara més capes i lectures a la ja originalment complexa estructura. D’aquesta manera, més enllà que no totes les escenes són igual d’efectives, Angelet sap trobar un lloable equilibri entre la distopia, la sàtira costumista, la reflexió filosòfica i l’entreteniment lleuger, amb la complicitat d’un actor en estat de gràcia que, no només sosté el conjunt, sinó que el sap fer funcionar a la perfecció.

Partint del tema de la immortalitat humana, aquest enginyós text còmic pren idees i arquetips sobre la vida i la mort per tractar-los des de l'absurd i generar una sèrie d'escenes i personatges hilarantment còmics.

Bruno Oro és l'encarregat de donar vida a aquest text d'Alejo Levis i Marc Angelet, mantenint un ritme ascendent però just durant tota l'hora que dura la funció.

Transita d'un personatge a un altre amb gran mestria. Personatges que ens remeten directament al nostre imaginari col·lectiu, com ara la mort, la parella enamorada en la televisió, l'adolescent que no es marxa de casa dels seus pares o el creatiu publicitari al Vaticà, són tractats enginyosament en el context de la immortalitat humana, generant una sèrie de situacions tan ocurrents com a absurdes.

El disseny d'espais, llums i vídeo també ajuda a representar de forma minimalista i efectiva aquesta absurda distopia.

Per molt que plantegi una lleugera reflexió sobre la immortalitat, Segur que vols viure per sempre?, i això li doni els moments de pausa necessaris, no es perd en existencialismes i es centra sempre en el seu principal objectiu, treure-li tot el suc al costat més absurd de l'eternitat humana.

Quin gust poder veure una comèdia original, enginyosa i sense més pretensions que aquesta, la de riure fins a morir.

Imagina que gràcies a menjar-te una espècie d’osset de llaminadura et converteixes en etern al pas del temps. Amb aquesta premissa comença la proposta teatral Immortal, protagonitzada per Bruno Oro. Sota aquesta nova realitat, el text i els seus múltiples personatges naveguen a través d’aquesta reflexió filosòfica: volem ser immortals? Realment ens aportaria felicitat? Milloraria la nostra existència?

Aquesta obra és 100% Bruno Oro, ens mostra la seva habilitat aclaparadora per intercalar els diferents personatges “brunororians”, que ja coneixem dels seus treballs anteriors, i que ara s’uneixen per mostrar al públic aquesta narrativa. Entre els moments humorístics que fan esclatar de riure a tota la sala, el text no s’oblida de fer alguna crítica implícita a situacions actuals – com per exemple, la proliferació de pisos turístics a Barcelona- que produeix en els espectadors més d’un aplaudiment reivindicatiu.

El text està tramat de manera intel·ligent, amb un ritme vertiginós que va creixent a mesura que van passant els minuts. Sense la capacitat d’Oro per interioritzar els personatges i les seves paraules, frenètiques i contraposades, les unes a les altres, no es podria aconseguir atrapar a l’espectador i deixar-lo exhaust –com ell acaba l’obra- amb tanta intensitat.

El minimalisme que rodeja la posada en escena és tot un encert, perquè ajuda al protagonista a exposar les seves reflexions, però sense interferir en allò que és realment important: les paraules.

Immortal hauria de ser aquesta manera de fer teatre, deixant-se la pell en cada interpretació al mateix temps que es busca impregnar a tot el públic d’un rere fons reflexiu i autocrític.

Estrena del nou espectacle de Bruno Oro. Sembla que tot ha de sortir bé però sembla que al final no és així (però amb un final dolç).  És una obra que partint d’una premissa (la immortalitat) i amb el text de Alejo Levis/Marc Angelet  i la direcció de Marc Angelet ens ofereixen un munt de personatges que gaudeixen, pateixen i s’enfronten a la gran celebrada immortalitat.

Tornem a un nou espectacle de monòlegs i on hem de riure, ja que és el que s’ha vingut al teatre. Sempre que vaig a un d’aquests monòlegs em temo el pitjor (i a vegades així ha estat), però aquest cop no. La veritat és que el desdoblament en la multitud de personatges del Bruno m’ha agradat.

Segons sembla és el primer espectacle en solitari de Bruno Oro, tot i que sembla que l’he vist més d’un cop en solitari. És el que fa veure’l a la TV en els gags dels diferents programes de TV3.

Com a l’osset de llaminadura que és l’inici d’aquest viatge, m’ha semblat deliciós. Tot i tenir diferents moments d’alt i baixos, la veritat és que la forma en que ens ha presentat aquesta immortalitat ha estat molt eficaç.

Amb un ritme inicial una mica lent, de mica en mica va creixent i llavors no decau en cap moment. Amb personatges, moments i amb el convidat de la Mort, el text no decau i genera alguna de les escenes que segurament recordarem.

I que va pasar a l'estena? Doncs pots veure-ho a l'enllaç

Aquest dijous ens vam apropar al Teatre Club Capitol per veure el primer "solo" teatral de Bruno Oro en una comèdia creada per Marc Angelet i Alejo Levis.

IMMORTAL és una comèdia dramàtica futurista on Bruno Oro interpreta diferents personatges abocats a la immortalitat. Personatges molt reconeixibles als quals el fet de saber-se immortal els fa viure la vida d'una altra manera. Personatges que gaudeixen, pateixen o s’enfronten a la immortalitat.

Bruno Oro, al que hem vist treballar en 2013 a "La Rosa Tatuada" al TNC, i en 2015 a "Polònia, El Musical" al Teatre Poliorama, a banda de les incomptables ocasions en què l'hem vist a la televisió,  a "Polònia", interpretant a l'Artur Mas o l'Angel Acebes,  ens ha tornat a sorprendre per la seva gran versatilitat en la interpretació maratoniana d'un munt de personatges, en una hora de representació.

Segons ha comentat Marc Angelet, coautor del text i director de la proposta, va ser en Bruno Oro qui va proposar escriure sobre el tema de la immortalitat abordant-lo d'una forma divertida i profunda alhora, generant moments dramàtics i d'altres còmics. Tot un repte que els autors van acceptar.

Tot un repte per l'actor que amb un ritme trepidant interpreta un munt de personatges canviant el gest, la veu i el moviment sense pausa. Una proposta que comença amb un ritme potser massa lent, malgrat que per sort s'ha accelerat i ha anat guanyant força a mesura que avançava la representació, amb una segona part realment extraordinària.

Nosaltres no som massa d'anar a veure monòlegs còmics, perquè s'allunya del teatre que més ens fa "trempar", però hem de reconèixer que aquest actor, en Bruno Oro, té unes capacitats increïbles per interpretar diferents papers, fer imitacions molt creïbles i canviar de registre a cada frase ... o inclús com en les escenes finals aquest show, gairebé a cada paraula. El seguim des dels seus inicis i hem de reconèixer que sentim una especial admiració pel seu treball.

Aquest espectacle, té algunes escenes impagables com la del metro, la diva-mort parlant per telèfon desesperada perquè es troba a l'atur o la visita al Vaticà i també algunes referències amb molt mala bava sobre temes d'actualitat com el del procés català, o les obres de la plaça de les Glories que continuaran inacabades d'aquí a dos segles.

Un final realment magistral a ritme frenètic, quan l'actor decideix abandonar el xou i és "atacat" pels personatges que un darrer l'altra s'hi neguen.

Molt recomanable si el que es desitja és passar una bona estona.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ