Blues - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Sergi Pompermayer estrena a Blues, un text dirigit per Norbert Martínez sobre uns personatges que hauràn de superar les seves pors per ser més lliures. Una producció de la Sala Beckett amb La Brutal.

Sinopsi

Un possible atac terrorista de caire islamista és el detonant d’una crisi política i social a la qual l’Anna, directora general de policia, ha de fer front. Però els seus problemes no acaben aquí. A casa les coses tampoc són fàcils. La seva filla adolescent, la Nala, és cada cop més rebel i està més allunyada d’ella i els esforços del Max, la parella de l’Anna, per millorar l’ambient de casa no donen resultats. D’altra banda, l’Ernest, escriptor i pare de l’Anna, està passant una crisi creativa i personal després d’haver patit un accident domèstic, i centra la seva atenció en l’Abdul, un noi àrab sense papers a qui vol ajudar. La tensió de la situació tant al carrer com a casa fan que les mentides i els silencis que han mantingut el fràgil equilibri de les relacions familiars, acabin sortint a la llum. I, de fons, la banda sonora dels qui no tenen res, el blues.

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 14

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Perduts, trencats… tot a ritme de blues

Partim del fet que si un text ha estat escollit per la companyia La Brutal, vol dir que senzill i fàcil no serà. Ens proporcionaran una història intensa, amb diferents matisos, gens superficial i amb un rerefons reflexiu i d’autocrítica d’un mateix i/o de la societat.

Blues no es queda enrere. Amb un tiroteig com a punt de partida, en el qual mor un immigrant abatut per la policia acusat de voler cometre un atac terrorista, coneixem a una família formada per personatges trencats, marcats a foc pel seu passat, el seu present i el seu futur incert. Una adolescent que necessita saber els seus orígens en un món cada vegada més racista. Una mare, amb una posició de poder, que es refugia a la feina per omplir el buit afectiu que li provoquen alguns traumes de la seva infantesa. Un avi, amb una joventut plena, que ho va viure tot i que, per tant, aprofita la seva experiència per donar lliçons a tothom que se li posa per davant, filla i neta incloses.

El que comença sent una història familiar, de traumes i malentesos, amb diferències de caràcter i voluntat escassa de suportar-se els uns als altres, acabant convertint-se en una mostra de personatges malmesos pel desconeixement, les seves experiències o la falta de seguretat en la seva vida. Són personatges que sobreviuen, que tiren endavant peti qui peti.

El text és punyent i escodrinya la personalitat de cada personatge al detall, mostrant les seves carències i voluntats a poc a poc, a mesura que va avançant la trama.

Una vegada més, la part audiovisual/musical és un gran encert. Contextualitza i deixa respirar les escenes, els moments àlgids de cada enfrontament dialèctic.

Cal destacar la interpretació d’Esmeralda Colette i Xicu Masó, neta i avi, que ens transporten a la seva realitat amb cada paraula que intercanvien. Gemma Brió (mare) i Eduard Buch (parella de la mare), queden eclipsats pels altres dos personatges i, en alguns moments, la seva interpretació es nota forçada i, a vegades, sobreactuada.

Perduts, trencats, desil·lusionats o traumatitzats, els personatges de Blues exposen els seus sentiments, la seva realitat, en una època en què la societat està més perduda que mai.

28/10/2018
Andrea Caballero García
Teatre Barcelona

La família en el món actual

Blues és una obra teatral escrita per Sergi Pompemayer, però dirigida per Norbert Martínez i produïda per la Sala Beckett i La Brutal. Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó són els que donen veu als quatre personatges principals, els quals representen excel·lentment la vida familiar quotidiana exposada a una situació excepcional, com pot ser un atac terrorista.

L’obra compta amb un atrezzo espectacular, al qual no li falta absolutament res. Inclús, la funció es suporta en determinades ocasions en un muntatge musical i audiovisual molt potent també. Aquests dos elements comunicatius fan que l’espectador no tingui que imaginar res més enllà de la paraula i el gest. És per aquest motiu, que en l’obra és molt més important la paraula que l’acció en si.

Encara que l’espectacle contingui poca acció i la paraula es converteixi en la protagonista, l’obra no perd en cap moment dinamisme, ja que els monòlegs i les conversacions estan plenes d’expressivitat, emotivitat i força. En aquesta funció la paraula es converteix de manera brillant en la pròpia acció.

Un aspecte negatiu a remarcar, relacionat amb l’anterior, és que, en determinades escenes, l’espectacle adquireix una noció simbolista en la que no sempre queda del tot clar que es pretén transmetre. Encara que aquestes situacions queden una mica en l’aire, el sentit general de l’obra no es veu alterat.

Com a conclusió, cal destacar que es tracta d’una obra que a través de la potencia de la paraula és capaç de representar de manera molt real els problemes d’una família qualsevol, apropant-se així al públic. Per tot això esmentat, es considera que és una obra altament recomanable, ja que a més a més els temes tractats són de total actualitat i aconsegueixen que l’espectador es vegi reflectit i reflexioni sobre ells.

22/10/2018
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

La por i la familia

Aquest cop amb una mica de retard he anat a veure “Blues” a la Sala Beckett, un text de Sergi Pompermayer dirigit per Norbert Martínez.

Aquest text forma part del cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i por” organitzat per la Sala Beckett. I aquest cop aquest text parla d’un escenerari en conflicte, la família. I com a petit Mcguffin tenim un atemptat terrorista que s’utilitza al final per desenllaç de l’obra.

Amb un inici possiblement una mica lent, ens presenten els quatre protagonistes (i un cinquè que no veiem) necessari per poder-nos explicar la seva propia visió de la realitat i poder compendre el que realitzant en el àmbit familiar (i professional). A partir d’aquí, ja tenim els sentiments amagats que van apareixent de mica en mica fins a expulsar en odis amagats, picabaralles i ports de la realitat familiar.

Un treball excel·lent que recomano per moltes raons. És d’aquelles obres que ens fa reflexionar sobre el que hem vist, i fins i tot preguntar-nos què hauriem fet nosaltres en cada una de les opcions que ens donen. La nostra feina és el més important? Fem tot el possible per la nostra parella? La veritat o salvar-nos el cul davant una cagada? Fins a quin punt podem arribar en segons quines situacions?

En definitiva és una història a ritme de Blues, un ritme d’unes notes amb petites progressions. Com el Blues, és una obra trista en el seu conjunt (tot i tenir moments tendres i d’altres que ens fan somriure). Com en la música, l’obra ens ofereix preguntes i respostes que de mica en mica anem descobrint fins arribar a altres generes.

Si vols veure la resta de l'oponió sobre BLUES, mira't l'enllaç

20/10/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Pors

“Blues” forma part del cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i por”, organitzat per la Sala Beckett.

“Blues” ens parla de la por i les seves conseqüències. Ens mostra la por davant la possibilitat de patir un atemptat terrorista, i la por d’enfrontar-se als problemes que poden haver dins del propi cercle familiar.

Interpretada per Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó, “Blues” es una comèdia escrita pel dramaturg català Sergi Pompermayer que tracta temes d’una gran força dramàtica i que són del tot contemporanis, com és la immigració, el terrorisme, les etiquetes, els prejudicis, el poder, la manipulació, les relacions familiars, l’adolescència, les drogues, i la por. Podríem dir que la por és el tema central d’aquesta obra. La por com a medi de manipulació i domini. La por que sorgeix de les inseguretats. La por de conviure davant un possible atac terrorista, la por a envellir, la por a la solitud, la por a emmalaltir, la por a perdre la feina, ...

Un treball excel·lent en tots els sentits, text, direcció, posada en escena, il·luminació, banda sonora i interpretació.

15/10/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Una moral a mida

Des de l'estrena de Zowie al Teatre Lliure ara fa uns trenta anys, Sergi Pompermayer ha seguit una carrera eclèctica en la que ha barrejat drames que el preocupaven (Refugiats, New Order, Sacrifici) amb comèdies esbojarrades (Canguelis, Top Model, Ossos) i molts guions de sitcoms per a TV3 (Plats bruts, Lo Cartanyà, La Sagrada Família o Jet Lag, entre moltes altres). Podríem dir que Blues s'emmarca més en el tipus d'obra reflexiva i crítica, tot i no estar exempta d'humor ni de l'afinat sentit del ritme que l'autor ha après amb tants anys d'ofici. L'obra està ben estructurada i els personatges no són d'una sola peça, sinó que ens mostren diverses cares i fins i tot alguns clarobscurs que els fan realment interessants. Des de l'avi comprensiu i enrotllat (magnífica creació d'un Xicu Masó realment pletòric) fins a la neta rebel (Esmeralda Colette, tota una revelació), passant per la parella que conformen uns més que correctes Gemma Brió i Eduard Buch.

El principal tema de l'obra, i també un dels seus grans encerts, és contraposar la por externa provocada pel terrorisme amb les pors particulars i íntimes que cadascú passa com pot dins de l'àmbit familiar. L'habilitat de Pompermayer de barrejar unes i altres arriba fins a un final brillant, que evidentment no desvetllarem però que introdueix un altre tema important, el de la moral. O tal com diu un dels personatges, "una moral a mida", frase de prou contundència com per acabar dotant de profunditat un text del que no esperàvem tant com ens ha donat... Segurament la producció de La Brutal, que darrerament ens té molt ben acostumats, i l'acurada direcció de Norbert Martínez també hi han tingut a veure alguna cosa.

14/10/2018
Berta Cotrina Domingo
Teatre Barcelona

El teu jo, toca pensar-hi.

Sergi Pompermayer ens deixa escrit Blues una obra que la Beckett agafa per representar-la en el seu cicle de Terrors de la ciutat, escenaris de conflicte i de por. Una obra que Pompermayer deixa a les mans d’un amic seu perquè la dirigeixi: Norbert Martínez. “Va entendre la meva idea a la perfecció; però és interessant veure com una altra persona agafa el teu material i l’enfoca des del seu punt vista. Un treball que et fa créixer com a dramaturg i qüestionar-te si realment havies escrit allò que tu et pensaves” (Sergi).

Una obra encabida en un cicle de terror a la ciutat on realment aquesta no és la seva essència; sinó que ens parla dels problemes familiars per culpa de no coneixents com a persona, el teu jo; la inconsciència del teu comportament com pot afectar a les teves persones properes. El fet de passar la teva carrera per sobre de l’amor, realment que és important a la vida?…

Podríem trobar la por, però no seria aquesta la paraula que utilitzaria, en el rebuig que pateix una de les protagonistes de l’obra per ser adoptada, però no és el focus sinó un problema que fa accentuar els conflictes dins de casa i fer rodar l’obra cap al seu missatge real, el coneixes un mateix i acceptar-se.

Malgrat això, ens trobem amb una peça molt humana, que ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixos, i fins a quin punt xoquem tant amb algunes persones perquè ens hi assemblem molt. També veiem reflectit el fet de com es radicalitzen les coses a mesura que estàs més exposat com a persona, i fins a quin punt és desenvolupen parts de tu que no et podries imaginar.

09/10/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

El lament d’en Pompermayer

A Blues, Sergi Pompermayer fa gala d'una habilitat poc freqüent per a la utilització de l'espai escènic com a centre neuràlgic de les emocions que mouen els personatges, sense necessitat de canvis d'escenografia: conviuen a l'escenari, en el mateix pla temporal, però en plans de lloc diferents. Traduït, això dona com a resultat una fluïdesa a la història que l'espectador agraeix. L'economia de recursos, sovint, cada cop més, és sinònim d'expressivitat.

Blues és teatre de trames paral·leles que se signifiquen les unes a les altres. Unes emfasitzen les altres. És teatre, com tot, de metàfores i d'elements que condueixen l'espectador avesat a l'autosatisfacció quan reconeix les sinergies entre Strange Fruit, de Billy Holiday, i la història de l'avi i l'Abdul, o entre la història del possible atemptat i la del personatge de la Nala.

Qui pugui veure Blues cal que es deixi endur pel carisma de Xicu Masó, que s'escapoleix de la temptació de caure a la trampa d'un personatge amb tendència al cliché. Gemma Brió manté la tensió i l'equilibri amb un personatge gens fàcil a qui Pompermayer no li ha escrit una sortida fàcil, ni una possibilitat de redempció, sinó que, en un dels grans encerts del text, deixa en un estat de transició cap a no se sap on.

Posada en escena atrevida per a reflexionar al voltant de temes que no acabem d'assumir com a nostres malgrat la seva contemporaneïtat. El blues com a arrel i com a lament, com el teatre, i com nosaltres.

25/10/2018
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

La societat de la por

La ciutat de Barcelona sota l'amenaça d'un atac terrorista és l'excusa de Sergi Pompermayer per parlar-nos de la por com a motor de la societat, de la persecució de l'èxit per sobre de totes les coses i d'una moral relativa.

No és casualitat que la Sala Beckett hagi inclòs aquesta obra en el seu cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i de por”, ja que la por és precisament el que mou, o més aviat paralitza, a aquests personatges. Ja sigui la por a un atac terrorista, la por al fracàs o la por a ser sincers i afrontar els problemes personals de front.

Blues retrata una societat competitiva on el concepte d'èxit i fracàs social condicionen les vides dels personatges. És el cas de la mare disposada a qualsevol cosa per la seva carrera professional o la filla que desitja ser acceptada en aquest món. Finalment, l'obra sembla fer una petita oda a la bellesa de la derrota, prenent com a títol Blues, la música creada pels que no tenen res.

Les interpretacions són en general excel·lents i els personatges estan plens de matisos. Especialment la mare i l'avi, els quals no tenen dificultat alguna en saltar-se la moral, o més aviat adaptar-la a la seva mida, per aconseguir els objectius que s'han marcat.

No obstant això, en molts moments sembla que l'obra no acaba d'arrencar. Costa que els conflictes esclatin i quan ho fan no acaben de complir les expectatives que havien generat, quedant-se massa en el drama familiar sense transcendir a l'àmbit social. Una bona obra amb molt potencial pendent d'explotar.

16/10/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Estreno la Beckett esta temporada con una obra sobre la familia y sobre el terrorismo. Sobre lo que debemos hacer por nuestra moral y lo que hacemos.
Ayyyyy. Es que me encantan estas obras sobre dramas familiares con toques de comedia. Un “historia de la vida” que me ha dejado un buen sabor de boca.
Bonita y reciclada escenografía, buena banda sonora a ritmo de blues y una grata sorpresa con Esmeralda Colette

24/10/2018
Victòria Oliveros Layola

Text rodó i rabiosament actual, direcció molt acurada, una brillant posada en escena amb una immillorable banda sonora plena de blues i unes fantàstiques interpretacións. Història punyent i personatges trencats. Una obra que no es pot explicar, sino que s’ha de veure. Molt recomenable!!. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/10/19/blues/

19/10/2018
Ana ISABEL CARRASCO MATEOS

Vine por una sinopsis y me encontré con una familia llena de miedos e inseguridades Un reflejo de lo que somos y no asumimos y de aquéllo que no nos dejan descubrir por miedo a ser y perder!Destacar la interpretación de Esmeralda.

16/10/2018
Hèctor Fibla Ferrà

Bons moments de comèdia i drama per parlar sobre incomunicació, terrorisme i família.

15/10/2018
Josep OS

Ahir a La Beckett i dins el cicle Terrors de la ciutat vaig estar veient aquesta obra escrita per Sergi Pompermayer i que dirigeix Norbert Martínez. Ambientada a Barcelona, encara que podria ser qualsevol altra ciutat, i partint del terrorisme com a teló de fons i de les conseqüències que això comporta i mes en aquest cas en què la protagonista és el cap de policia de la ciutat, trasllada l’acció al seu àmbit familiar per a mostrar-nos amb extrema duresa la vida d’una família que viu envoltada de pors i mentides. Una mare (Gemma Brió), el seu pare (Xicu Masó). una filla i néta (Esmeralda Colette), la parella de la mare Eduard Buch) i un immigrant que encara que no surt a escena és qui crea més controvèrsia. Després d’un inici pausat, potser massa lent, i a raó d’un sopar d’aniversari l’obra dóna un gir i fa que surti a la llum tot el que amagaven, odis, picabaralles, frustracions, mentides i pors a afrontar la realitat en què vivien. Una magnífica escenografia que ens situa en un loft amb tot el mobiliari blanc i una cuidada il·luminació. Unes interpretacions solvents dels quatre actors tot i que voldria destacar a la jove Esmeralda Colette que crec és la primera vegada que veig. Una obra en què tots en alguns moments i situacions crec ens veiem reflectits, totalment recomanable i que de ben segur

14/10/2018
Jordi Casas Duocastella

En un entorn de tensió per la possibilitat d’un atemptat islàmic, i després que les forces de seguretat hagin abatut un presumpte terrorista, la cap de la policia ha d’encarar-se amb la seva filla adolescent rebel i amb un pare amb qui mai s’ha portat bé. En canvi, la noia i el seu avi tenen una relació d’absoluta tendresa.
Aquest és el punt de partida d’aquesta interessant obra de Sergi Pompermayer, que aborda les pors col·lectives i individuals, les relacions familiars, els prejudicis, la moral, etc.
Els quatre actors estan excel·lents, i en particular caldrà seguir el talent de la jove Esmeralda Colette.
Moltes gràcies a Teatre Barcelona per l’oportunitat de veure aquesta obra abans de la seva estrena!

03/10/2018

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Sergi Pompermayer: teatre o televisió?

La Sala Beckett presenta, juntament amb La Brutal (Don Joan , La Importància de ser Frank) l’espectacle Blues de Sergi Pompermayer dins el cicle Terrors de la Ciutat. Hem convocat al nostre Instagram uns […]

22 octubre 2018