Tot el que necessites per anar al teatre

L’Ànec salvatge

L’Ànec salvatge

Una societat blindada, que s’autoprotegeix, entra en crisi quan algú torna a casa i comença a destapar el passat. Un drama psicològic del 1884, i el primer Ibsen de Julio Manrique.

Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.
Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.
A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…
Julio Manrique

Video

Fotos + fotos

L’Ànec salvatgeL’Ànec salvatgeL’Ànec salvatgeL’Ànec salvatgeL’Ànec salvatge

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    Anna

    Fui a ver esta obra el último día que se representó después de oír críticas buenísimas y lamento decir que me aburrí soberanamente. La escenografía muy bonita y las interpretaciones correctas. Me gustó la crítica que pretende mostrar la obra pero me pareció una historia increíblemente predecible. Los giros se venían venir desde lejos, incluido el final. Me pareció larguísima. Los personajes principales, aunque bien interpretados, me parecían muy sosos. Los únicos que me gustaron fueron Andreu Benito y Jordi Bosch, cuyos personajes eran los que metían caña en una obra demasiado floja.

    03/05/2017

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Una de las grandes apuestas de la temporada! Me ha gustado mucho!
    Una historia sobre personas felices en la ignorancia e infelices sabiendo la verdad!
    La trama un poco previsible y para mi gusto demasiado larga, pero el buen hacer de TODOS los actores y la magnífica puesta en escena lo compensa todo!
    Hay que ver el Lliure. Últimamente siempre me sorprende en sus montajes con su escenografía. Es bastante espectacular lo que pueden llegar a hacer en ese teatro jejejeje
    Para acabar mencionar el buen hacer del pianista que durante toda la obra va poniendo banda sonora al montaje (especialmente en los momentos de tensión y en los momentos en que se arranca a cantar )

    06/04/2017

  • 12345

    Lluis Rodon Domene

    Ahir vaig gaudir d’una gran nit de teatre.Es van afegir un texte d’ Ibsen desconegut per a mi però interessant i un xic surrealista, una magnífica posada en escena i una actuació fantàstica de tots els actors.He de remarcar a l’Elena Tarrats perquè està genial en el paper de noia i a la Laura Conejero que va actuar amb gran professionalitat amb el braç enguixat.

    25/03/2017

  • 12345

    Hebert

    Per fi una proposta de les mediàtiques i anomenades “grans” (per mitjans, sala, publicitat, repartiment, opinió general…) que m’encanta. Fins ara no havia tingut excessiva sort amb aquestes obres (Noces, Incident, Soroll, Florentina…). Doncs aquí he gaudit de valent. Amb menys mitjans del que sembla, la gran direcció de Manrique crea tot un univers d’emocions humanes gràcies a molta creativitat, una molt hàbil il·luminació, escenografia tremendament efectiva i un nivell interpretatiu general on es fa difícil destacar alguna interpretació en concret (fins i tot actors que generalment no em fan el pes, m’han convençut amb escreix).

    Sí, l’Ivan Benet podria cridar menys, marca de la casa, i el final és previsible d’una hora lluny, però no té cap importància, la proposta et manté en tensió -que no tensionat-, entens i rebutges a tots els personatges, senyal de la seva humanitat. A més, la música, en directe, aquí no és intrusiva sinó acompanya i complementa, al servei del muntatge.
    I, tan o més atraient, debats eterns molt ben plantejats: val sempre la pena saber la veritat? Es pot ser més feliç vivint enganyat? Es pot triar viure enganyat? És la veritat un valor suprem? No importa el mal que causem quan la perseguim?

    En RESUM: un vespre de TEATRE.

    24/03/2017

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Avui al Lliure he estat veient aquesta obra d’Henrik Ibsen que curiosament és la primera vegada que es representa a Catalunya, amb adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique i amb una direcció magistral per part d’aquest ùltim. Ens situa en un país del Nord d’Europa que bé podria ser Suècia, i ens parla d’una família amb pocs recursos que viuen feliçment, però l’arribada d’un amic donarà un tomb total a la seva vida, el que segueix us ho deixo per quan ho aneu a veure. Dels fets es dedueix una reflexió: És lícit viure enganyat per seguir sent feliç?. La primera part potser perquè és més llarga al final sembla que decaigui una mica, però els seixanta minuts de la segona són d’una cruesa brutal que et mantenen de principi a fi amb el cor en un puny. Una espectacular i magnífica posada en escena acompanyada d’una perfecta il·luminació. Una mùsica meravellosa que durant tota la representació ens ofereix al piano Carles Pedragosa. I un repartiment de luxe Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Miranda Gas, Pablo Derqui, , Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats, i no vull destacar a cap perquè no serìa just, ja que tots fan un treball fantàstic, tot i que vull afegir que E. Tarrats broda el personatge de la nena. Un IMPRESCINDIBLE per gaudir de valent de bon teatre.

    08/03/2017

Articles relacionats

Julio Manrique dirigeix 'L'ànec salvatge', un Ibsen desconegut

Julio Manrique dirigeix 'L'ànec salvatge', un Ibsen desconegut

1 març 2017

Sempre és millor dir tota la veritat? Estem preparats per entomar-la? Quins motius ocults hi ha darrere els qui sempre volen esbombar la veritat? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja Henrik Ibsen a L’ànec salvatge, un text pràcticament desconegut de l’autor noruec dirigit per Julio Manrique al Teatre Lliure.

Llegir més... n