Ah! (Judit)

Ah! (Judit) és un muntatge que aborda les violències que ens envolten des del crit i la reivindicació. Amb una estructura fragmentada, l'espectacle presenta diferents situacions que il·lustren la seva tesi: violència institucional, violència masclista, tortura, repressió, explotació... El resultat és un retrat angoixant i no gens autocomplaent sobre la societat en què vivim, i una invitació a cridar i revoltar-s'hi en contra.

Més informació a Somnis de teatre

Un espectacle que és un conjunt d'escenes concatenades que intenten analitzar l'explotació laboral, la repressió política, el masclisme de la societat i en general temes relacionats amb la injustícia i la violència en qualsevol forma de manifestació.

Un tipus de teatre que combina el text amb el gest, perquè als dos se li dóna la mateixa importància, en un intent de fugir del “realisme”, utilitzant també el mim i la dansa.

Una obra que no posseeix una línia argumental seqüencial i on els actors no interpreten personatges sinó que més aviat parlen d'ells i les relacions entre ells. Ens mostren un munt de situacions injustes, d'una duresa brutal, sense pausa, sense oportunitat de deixant-se respirar i que molt sovint ens fa bellugar incomodes a la cadira.

AH ! (Judit) vol ser la veu dels crits silenciats, de les persones sotmeses, vexades, torturades, assassinades, aïllades .... una obra de denúncia de fets que formen part del nostre dia a dia i que no volem veure perquè no ens afecten directament. Vol ser el crit que ofega el dolor. Vol ser la fusió en el temps i en l'espai de totes les injustícies del món ocorregudes al llarg del temps. Vol ser la veu dels que no han pogut parlar. I aconsegueix això en poc més d'una hora. Trasbalsadora.

Una magnífica feina dels tres actors Josep Sobrevals, Martí Salvat i Cristina Arenas que defensen el muntatge amb una entrega absoluta.

L’escenografia molt conceptual, basada en bona part en una superfície coberta per un plàstic industrial, que vol imprimir una estètica molt freda i violenta. Una tarima dóna joc al moviment dels actors en dos plans escènics amb una posada en escena magnífica.

Si voleu llegir la crònica original, només heu de clicar AQUÍ

Amb la força que el mateix nom de la companyia promet, El Martell presenta en el seu segon espectacle un variat compendi d’escenes relacionades amb temes com la violència o la injustícia. L’esperit de denúncia política i social de la proposta és efectiu i serveix com a recopilació de tristeses que s’han patit i es pateixen arreu del món des de fa segles. La dramatúrgia de Laia Alsina i Ferrer està construïda com una mena de calidoscopi en el qual es barregen totes aquestes situacions terribles que, finalment, desemboquen en un crit de malestar col·lectiu bastant catàrtic. El problema és que el ventall resulta tan ampli que la pretesa contundència acaba per diluir-se en la seva pròpia diversitat. No és fàcil parlar, en un sol espectacle, de violacions, pilotes de goma, la guerra, l’atur, la precarietat laboral, la lluita urbana, la immigració, la pobresa o els trastorns alimentaris sense transmetre una certa dispersió. En qualsevol cas, el trio protagonista fa una feina esplèndida a l’hora de defensar aquest muntatge de vocació no realista, amb pinzellades d’humor absurd, contingut poètic i un pes important de l’expressió corporal. En aquest sentit, cal mencionar el magnetisme de l’actor Martí Salvat la formació en teatre físic del qual juntament amb una bona tècnica vocal i la seva experiència en espectacles de carrer el fan destacar especialment. Així, tot i que es pot trobar a faltar més emotivitat en algun moment, Ah! (Judit) funciona en la seva vessant ètica, estètica i política, portant a escena la veu dels oprimits, cosa que mai deixarà de ser valuosa i necessària per si mateixa.

Ah! (Judit) s'emparenta ella mateixa amb Brossa i la seva tradició, i és clar, aquest fet genera unes expectatives determinades en l'espectador: d'una poètica determinada, de referències al teatre de fira brossià, a un teatre al marge, que fuig de les convencions del teatre literari... Certament, El Martell renuncia al naturalisme i proposa un text rapsòdic (Laia Alsina n'és l'autora), gairebé amb forma de salmòdia, sense personatges, els actors no tenen profunditat psicològica i no existeix un conflicte dramàtic que hagi de resoldre's. Alsina se serveix del mim, la dansa, el gest... per crear situacions sorprenents que posin en evidència l'engany del oc teatral.

La radicalitat formal de la proposta, però, no és coherent amb un missatge expressat de manera poc subtil. La violència que exerceix la societat capitalista, masclista... ha de ser matèria primera per al teatre, és clar, però Laia Alsina llença la denúncia des del convencionalisme que defuig des del punt de vista estructural, i perd força. Les referències al McDonalds i a Zara són massa evidents, i no fan el mal que caldria.

Bona feina de Josep Sobrevals, Marti Salvat i Cristina Arenas, que expressen amb tot allò que poden i amb tot allò que tenen, o donen tot durant l'hora que dura l'espectacle.

Cal reivindicar la tradició i la poètica brossiana amb valentia, i celebrem que El Martell i l'Atrium s'hi hagin atrevit.