José Antonio Alba

Yllana posseeix aquest rotllo clown tan característic, jugant a cavall entre la bretolada i la tendresa, amb el que et sorprenen saltant d’un gag negríssim, fregant el delirant, a un altre, tot seguit, amb el que et rebreguen el cor d’emoció; però el bo d’ells no és només això, sinó que arrisquen portant-lo a terrenys en els quals habitualment semblaria que el seu teatre no pogués encaixar, com a The Opera Locos, on fusionen el seu particular sentit de la comèdia amb l’òpera. Qui ens havia de dir que anàvem a partir-nos de riure amb situacions explicades a cop de ària? Doncs Yllana ho aconsegueix esprement i retorçant les melodies i les lletres dels grans títols lírics, presentant-nos uns personatges […]

L’altre dia vaig estar veient Antoine, un musical que posseeix les hechuras d’un espectacle de gran format, però que, alhora, transmet la intimitat d’una producció petita, que balla entre el teatre adult i el familiar, però sobretot aconsegueix fer-nos sentir la proximitat de l’emocional amb una proposta molt diferent a el teatre musical habitual. Confesso que no sóc un d’aquests amants de El Petit Príncep, el vaig llegir en el seu moment, però no em va tocar com li ha tocat a tantes altres persones. No obstant això, al veure Antoine em vaig adonar que potser no el vaig llegir en el moment adequat, el trenat de realitats que existeixen al musical em van obrir portes que me’l van redescobrir, […]

Sóc amant de l’humor de traç gruixut… què hi puc fer! I m’encanta quan em colen picades d’ullet i conyes en qualsevol situació, així que El Jovencito Frankenstein és sens dubte el meu espectacle. Barrejar l’humor de Mel Brooks amb el de Esteve Ferrer és com fabricar un còctel molotov. Quan no t’ho esperes… Zas! Et llancen una bomba en forma de gag que et fa esclatar en riallades. Reconec que poques vegades he estat tan relaxat en una butaca com veient aquest espectacle, on tot funciona com un rellotge. No veure-li les costures a un muntatge és molt d’agrair, i quan se li veuen, estas tan entretingut que ni t’hi fixes. Quin suc tan estupendo li treu l’elenc a la paròdia! Del primer a l’últim, des dels titulars a l’últim […]

Amb un missatge tan motivador (Nada es imposible) com eix central de l’espectacle, El Mago Pop es marca un espectacle que ens manté amb els ulls com a plats des del començament fins al seu apoteòsic final. Un viatge fins a la seva infància on coneixerem a l’Antonio Díaz que començava a fer els seus primers trucs, amb la seva mare com a únic públic, i amb la promesa que algun dia volaria, serveix per a filar cadascun dels jocs i trucs que se succeeixen al llarg del xou. Una posada en escena efectiva i sorprenent, no revelaré res perquè qui vagi senti la sorpresa de la primera vegada, acompanyada d’un sentit de l’humor blanc, encara que amb el seu […]

Impossible no elogiar el treball que Alfredo Sanzol ha realitzat amb La tendresa, text pel qual ha resultat enguany guanyador del Premi Valle-Inclán, teixint aquest vestit ‘Shakespearià’ a una història que beu i homenatja el Bard amb constants referències als títols de les seves obres, les quals realitzen cameos al llarg i ample de la funció. Un text àgil i tremendament divertit, que va in crescendo fins a acabar en un deliri de focs artificials que arrenca riallades i aplaudiments. La tendresa guarda en el seu interior un missatge absolutament actual, que convida a la tolerància i a deixar-se portar pels sentiments, per estranys que aquests ens semblin, i que com més ‘desetiquetats’ ens resultin molt millor! La Tendresa és […]