Amb un missatge tan motivador (Nada es imposible) com eix central de l’espectacle, El Mago Pop es marca un espectacle que ens manté amb els ulls com a plats des del començament fins al seu apoteòsic final. Un viatge fins a la seva infància on coneixerem a l’Antonio Díaz que començava a fer els seus primers trucs, amb la seva mare com a únic públic, i amb la promesa que algun dia volaria, serveix per a filar cadascun dels jocs i trucs que se succeeixen al llarg del xou.
Una posada en escena efectiva i sorprenent, no revelaré res perquè qui vagi senti la sorpresa de la primera vegada, acompanyada d’un sentit de l’humor blanc, encara que amb el seu puntet corrosiu, i una sensació del “més difícil encara”, fan de Nada es imposible un espectacle completament recomanable per a tot els públics.
Hi ha moments per a la màgia de prop, per a la participació del públic i per als números espectaculars i col·lectius. Confesso que en més d’una ocasió em va costar contenir el crit de sorpresa, en uns altres em vaig arrencar a aplaudir amb un entusiasme desaforat i fins i tot se’m va escapar alguna llàgrima emocionada en descobrir-me realment sorprès, sense comprendre el que passava, però veient que davant dels meus nassos estava succeint realment.
Potser l’excés en l’ús de la pantalla, imprescindible d’altra banda per a números de màgia de prop en un recinte tan gran, em feien mirar alguns jocs amb cert escepticisme, però la intel·ligència d’Antonio Díaz fan que, com a bon mag, sàpiga “treure’s del barret” un gir inesperat que aconsegueixi fer-nos tornar a creure.
Si veient-lo a la televisió ja és sorprenent, sobre un escenari el Mag Pop és senzillament espectacular.