Recuperant la capacitat de creure en l’impossible

Amb un missatge tan motivador (Nada es imposible) com eix central de l’espectacle, El Mago Pop es marca un espectacle que ens manté amb els ulls com a plats des del començament fins al seu apoteòsic final. Un viatge fins a la seva infància on coneixerem a l’Antonio Díaz que començava a fer els seus primers trucs, amb la seva mare com a únic públic, i amb la promesa que algun dia volaria, serveix per a filar cadascun dels jocs i trucs que se succeeixen al llarg del xou.

Una posada en escena efectiva i sorprenent, no revelaré res perquè qui vagi senti la sorpresa de la primera vegada, acompanyada d’un sentit de l’humor blanc, encara que amb el seu puntet corrosiu, i una sensació del “més difícil encara”, fan de Nada es imposible un espectacle completament recomanable per a tot els públics.

Hi ha moments per a la màgia de prop, per a la participació del públic i per als números espectaculars i col·lectius. Confesso que en més d’una ocasió em va costar contenir el crit de sorpresa, en uns altres em vaig arrencar a aplaudir amb un entusiasme desaforat i fins i tot se’m va escapar alguna llàgrima emocionada en descobrir-me realment sorprès, sense comprendre el que passava, però veient que davant dels meus nassos estava succeint realment.

Potser l’excés en l’ús de la pantalla, imprescindible d’altra banda per a números de màgia de prop en un recinte tan gran, em feien mirar alguns jocs amb cert escepticisme, però la intel·ligència d’Antonio Díaz fan que, com a bon mag, sàpiga “treure’s del barret” un gir inesperat que aconsegueixi fer-nos tornar a creure.

Si veient-lo a la televisió ja és sorprenent, sobre un escenari el Mag Pop és senzillament espectacular.

← Tornar a El Mago Pop: Nada es imposible (Broadway Edition)