Quines ganes tenia de poder veure Billy Elliot i quina por alhora. Conec el musical des de fa temps i em sembla una delícia, però a l’anunciar-se l’estrena a Espanya em van entrar suors fredes «Hi ha nens amb aquesta qualitat actoral a casa nostra? ¿La productora apostarà realment per l’excel·lència de l’espectacle o per fer caixa amb el marxandatge?». En fi, que com amant dels musicals, sóc exigent i qualsevol cosa no em val… però sí, veient Billy Elliot m’he sentit feliç, per com sona, per com està interpretat, per la factura de l’espectacle i per l’enorme treball d’aconseguir un elenc de nens que donin la qualitat que se li demana a aquesta producció. Alerta, perquè si el paper de Biilly Elliot és digne d’aplaudiment en peu, el del seu amic Michael és d’aquells que no s’obliden i de què voldries tenir més. Quina cantera s’està generant aquí!
La posada en escena és fabulosa, sense ser una franquícia de l’original i l’orquestra posa els pèls de punta. Però sobretot m’emociona veure que David Serrano ha tingut l’encert de triar actors perquè donin vida a aquesta història que va més enllà de l’enlluernament a què ens tenen acostumats els musicals de gran format. Sí, sí, dic actors perquè interpreten parlant, cantant i ballant, com s’ha de treballar un musical; no són cantants intentant resoldre la part parlada com a mer pont entre cançó i cançó, una cosa cada vegada menys freqüent, però que encara succeeix.
El repartiment emociona, brilla i aporta una solidesa dramàtica que no sempre es dóna en el gènere musical. Miris on miris i en el moment que miris, trobes una història que està sent explicada, tot i estar fora de focus, i això és un plaer!
Més musicals així, si us plau!