Aquesta nova producció de “Mamma Mía!” sens dubte supera l’original, tant en els aspectes tècnics (el temps i els avenços hi juguen a favor) com en l’artístic; quin plaer comprovar com SOM selecciona els seus elencs tenint en compte que, a més de cantar i ballar de manera excel·lent, també sàpiguen interpretar text. Encara que pugui semblar una obvietat, és l’aspecte en què solen flaquejar la majoria de produccions; tanmateix, aquí es potencia, fent que la producció creixi, arribi i traspassi.
Aquest musical pertany a aquell gènere que molts anomenen “jukebox”, ja que utilitza les cançons d’ABBA per teixir una història al seu voltant, oferint al públic l’oportunitat de tornar a gaudir dels ritmes archiconeguts del grup, amb l’afegit d’una història divertida que les embolcalla en el més pur estil feelgood. I és que… qui no surt després de veure el musical amb ganes de posar-se a ballar al mig de la Gran Via?
Aquesta nova producció compta amb un escenari renovat que no té res a veure amb el de produccions anteriors, en què s’aprofita fins al més mínim detall. No hi ha canvis espectaculars, ni falta que li fa; tanmateix, sorprèn en les seves múltiples dimensions gràcies a una il·luminació fabulosa.
Pel que fa a l’aspecte interpretatiu, l’elenc és extraordinari. L’energia que desprenen i la precisió amb què executen cada una de les coreografies és brillant. Quin gust veure’ls treballar. El rollazo i l’energia que transmeten fan que el llistó artístic, dins del gènere, es col·loqui ben amunt; donant-nos l’oportunitat de descobrir nous talents dins del musical com Gina Gonfaus en el paper de Sophie, Gallo Ryan com a Sky, Elena Díez, Jennifer Lima, Fran Moreno o Pep Guillem.
Verónica Ronda continua regalant-nos una Donna plena de matisos i amb una factura vocal que ens diverteix tant com ens emociona. La seva solvència com a actriu és innegable; els qui la coneixem de treballs anteriors gaudim d’aquesta nova faceta i ens alegra veure-la en un gran escenari brillant com ho fa.
Al seu costat trobem les seves dues amigues, Rosie i Tanya, que en aquesta funció van ser interpretades per Ylenia Baglietto i Mariola Peña, respectivament. Un esclat de diversió i complicitat, i això que la Ylenia té la difícil tasca de ser cover de l’arrolladora Inés León. Poder i empoderament a borbollons.
Carlos de Austria continua aquesta temporada com a Harry —i com es gaudeix!—; és amo i senyor d’aquest paper, que es cruspeix amb les dues mans i ens ho encomana. I al seu costat trobem Víctor Massán, un actor amb un carisma que sedueix faci el que faci, i Joan Olivé, que completa un trio amb què s’intenta fer un retrat de les diferents masculinitats ple d’humor i tendresa.
Sens dubte, la mà de Juan Carlos Fisher —compte amb aquest director, perquè ens està regalant grans treballs tant en musical com en text— ha revitalitzat una producció que mereix romandre en cartell tant de temps com la seva predecessora.