Carles Armengol Gili

La Pavana, una companyia històrica del teatre valencià, ha arribat quasi a final de temporada per proposar-nos aquest atípic musical de forma inesperada. S’ha triat per a l’ocasió una antiga obra de Frank Marcus que fins i tot va tenir la seva adaptació al cinema, amb escàndol i censura inclosos (eren els anys 60 i la indústria americana encara no permetia ni entenia un petó lèsbic). L’obra, evidentment, ja està una mica passada però Rafael Calatayud ha optat per transformar-la en una obra amb cançons, amb molta mala llet i molt d’humor. És cert que les parts humorístiques i les cantades funcionen molt millor que alguns diàlegs, i fins i tot descompensen el conjunt. També es pot discutir l’opció escenogràfica i la repetició de […]

No es pot negar que la trilogia Tot pels diners ha estat una de les experiències més comentades i interessants de la temporada teatral a Barcelona. Vaig aplaudir l’agosarada Mammón i em van emocionar algunes parts de Cleòpatra, tot i ser obres que només tenien en comú un personatge i un tema… que els autors van utilitzar gairebé com a mcguffin. Amb L’onzena plaga, però, no trobo ni el pretext, ni em crec les situacions o els personatges. Com es pot parlar d’okupes i desnonaments amb un pastís d’Escrivà damunt de la taula? A més, què se n’ha fet de Dylan Bravo i el seu gran carisma? On està? És cert que tenim una colla de personatges que parlen contínuament […]

Tot i  que hi ha un regust llunyà a Dulce Chacón i Benito Zambrano  en aquesta obra (La voz dormida, Solas) podem assegurar que Alejandra Jiménez Gascón -actriu i autora de la peça- ha aconseguit un text de plantejament original i de magnífica resolució. Si un no sap res d’aquesta Blanca Desvelada potser anirà perdut durant el primer quart d’hora, però aviat tot comença a encaixar i al final veiem que el munt de personatges interpretats per Jiménez no estan només per demostrar el virtuosisme de l’actriu sinó que serveixen a la història de forma admirable. I és precisament la bona dramatúrgia i l’encertada direcció de Montse Bonet el que fa que estiguem davant d’un espectacle rodó, i que sortim del […]

Aquest és un espectacle que pretén remoure consciències, un text que transita per la provocació més descarnada, el pamflet reaccionari i el tractat filosòfic o polític. Està plantejat com un monòleg que es dirigeix a un interlocutor imaginari, possiblement un promotor cultural, un programador, un polític o algú d’aquesta espècie. I el que parla és l’artista, en aquest cas concret una dramaturga… tot i que podria haver estat una actriu, una cantant, una pintora. Estem davant, doncs, de l’etern debat sobre la funció de l’art i de la responsabilitat de l’artista davant del món. És un tema que hem vist en diverses ocasions, però aquí tot és radical, extrem, com si el diàleg hagués acabat i ja només quedés el […]

“Què en va guanyar de ser tan català? Disgustos, només disgustos.” És una de les moltes sentències que Narcís Comadira utilitza a L’hort de les oliveres, un magnífic text que ens parla de la identitat catalana sense embuts ni falses aparences. Aquí res del que es diu resulta còmode ni complaent, sinó que vol provocar debat i reflexió en un país on no es cultiva gens l’autocrítica. Comadira arriba a dir, parafrasejant a Shakespeare, “Catalunya està podrida”, intentant que l’espectador s’emporti a casa alguna burxada i no s’assegui a sopar tan tranquil… Hi ha bufetades per a tots -nacionalistes, independentistes, espanyolistes-, però tan ben donades que gairebé no es veuen venir. Comadira ha escrit un poema enorme, una carta d’amor al seu […]