Carles Armengol Gili

Tractar el tema dels desnonaments amb les cendres de la Thatcher damunt de la taula té el seu enginy i la seva gràcia. Parlar d’una gran ciutat catalana -suposadament Barcelona- a través d’un transvestit, un taxista i una activista és una mica trillat però pot resultar pintoresc. Utilitzar personatges “simbòlics” com el governador del Banc d’Espanya augmenta l’absurd, tot i que l’absurd i la farsa són els gèneres que pretesament es volen abordar… Dit tot això, penso que El carrer Franklin parteix d’unes premisses interessants… però per a mi acaba quedant-se justament a l’inici de tot. No veig una evolució d’aquestes idees, sinó una simple exposició; no em diverteix massa res del que passa, sinó que em provoca estranyesa… i […]

L’any 2011 vaig poder presenciar en el mateix Teatre Lliure un altre espectacle de Van Laecke, Platel i Prengels, Gardenia. Tot i que aquell muntatge anava sobre el transformisme, la tolerància i l’acceptació d’una sexualitat diferent més enllà dels seixanta anys, les intencions artístiques són molt similars. Tant un espectacle com l’altre juguen amb l’estranyesa dels espectadors, fins a fer-los còmplices d’unes històries que requereixen esforç i comprensió. Més que històries són imatges, sensacions. Imatges bellíssimes que acompanyades de la música adquireixen una èpica i un simbolisme a prova de bombes. Sigui com sigui, aquest En avant, marche! té alguns problemes de base que per a mi no  el fan del tot rodó. Segons el dossier i el programa de […]

Aquesta versió teatral d’El discurso del rey comença amb un home nu que de mica en mica van vestint -o disfressant- de rei. Una bona i encertada metàfora per a una obra en la que un dels personatges arriba a dir: “El rei només és un actor, i la família reial una companyia de teatre.” Si tenim en compte que aquest actor principal no pot escollir govern, ni fer lleis, ni decidir si porta o no el seu país a la guerra, ens adonarem que tot plegat queda supeditat a una qüestió d’imatge i oratòria. Fins aquí tot entra dins del que es considera acceptable, però… ¿què passa si l’oratòria és l’única cosa que aquest personatge no pot  aportar? ¿Què […]

El mal es pot heretar genèticament? Hem de purgar per les equivocacions dels nostres avantpassats? Daniela Feixas es fa aquestes preguntes i intenta donar algunes respostes amb la seva nova obra com a autora, La tortuga de Califòrnia. Una obra que es presenta com un drama amb petits tocs de thriller i que, a partir d’un clima dens i carregat, aconsegueix crear interès durant els seus 60 minuts de durada. Tot i així, alguns diàlegs sonen massa artificials i la història de l’avi costa una mica de creure, sobretot si ens situem a “algun lloc de Catalunya, als anys vuitanta”. Els actors Josep Julien, Anna Güell, Clara de Ramón i la pròpia Daniela Feixas defensen la proposta amb professionalitat i alguns moments […]

Ja fa anys que veiem espectacles de dansa integrada, on no és estrany veure ballarins professionals compartint espai amb cadires de rodes, però Fuck-in-progress va un pas més enllà. Jordi Cortés i l’Associació Kiakahart, que fa anys que lluita per obrir a tots els ciutadans el llenguatge de la dansa i de les arts en moviment, han volgut demostrar que es pot ballar encara que no es tinguin cames o que hi hagi una discapacitat visual. Aquí ja no apareixen les cadires, ni els bastons blancs, ni les pròtesis… Tot desapareix a la primera escena, i damunt de l’escenari només queden ballarins. Uns ballarins, per cert, que ens acaben demostrant que el cos no és un impediment, sinó un recurs per […]