Carles Armengol Gili

Una tarima minúscula enmig d’un escenari buit. Això és tot amb el que compta Sergi López a l’hora de pujar a escena, i el cert és que un cop acabat l’espectacle t’adones que no li fa falta res més. L’actor porta 12 anys defensant aquest monòleg escrit a quatre mans amb Jorge Picó, però això no resta mèrits a una actuació superlativa que exigeix donar el màxim a cada nova funció. L’energia i la tècnica de López -no s’ha d’oblidar que tant ell com Picó van estudiar a l’École Jacques Lecoq de Paris- són fonamentals en aquest espectacle i ho impregnen tot de dalt a baix, tot i que no seria just oblidar-se de la magnífica idea que hi ha […]

El dramaturg anglès Noël Coward va estrenar Vides privades l’any 1930, i des d’aquell precís moment el text es va convertir en un dels principals referents de l’alta comèdia britànica. L’obra ha tingut incomptables versions, i per elles hi ha desfilat un bon nombre d’estrelles del teatre o el cinema anglosaxó del moment: Gertrude Lawrence, Laurence Olivier, Tallulah Bankhead, Maggie Smith, John Gielgud, Richard Burton, Elizabeth Taylor, Joan Collins, etc. Tot i que ara pot semblar un text superat i un pèl passat de moda, el seu mèrit encara és el de reflectir com pocs la batalla entre sexes i la sofisticació d’uns diàlegs i unes situacions d’una època molt concreta. Segons sembla, La Brutal tenia molt clar que calia […]

La tercera edició del Cicle Escenes, que pretén unir música i arts escèniques a L’Auditori, ha donat aquest cop la oportunitat a Joan Català i Roser Tutusaus, dos especialistes en acrobàcia i dansa contemporània que fins ara només havien estrenat espectacles de carrer. La seva experiència en el treball físic i el moviment s’ha unit amb la dels percussionistes de Frames Percussion, donant com a resultat un experiment que denota sensibilitat i ganes de trobar estímuls i relacions entre les dues expressions artístiques. De fet, crec que aquest cop s’han acomplert perfectament els objectius del cicle… cosa que no sempre passa. Quan s’entra a la sala, un munt de peces de ferro, xapes, tubs i estris de feina ens esperen […]

Aquest no és un Ibsen qualsevol. Es tracta d’un text poc representat a casa nostra, que navega entre el realisme i el simbolisme que va imperar en la tercera etapa de l’autor. És cert que hi ha moments -sobretot, cap al final- en que el debat o la tesi s’imposen a l’argument. També és cert que el personatge principal és excessivament abstracte, amb un punt de messiànic, però sigui com sigui el text és bellíssim i demostra que el dramaturg noruec sabia perfectament com explicar històries i com implicar-nos en elles. Un dels principals mèrits de Manrique en aquest muntatge, que ja és des d’ara un referent per a futures versions de l’obra, és que sap molt bé com crear […]

Quan s’entra al teatre, un llit de matrimoni buit presideix l’escena. És el lloc on coneixerem a la protagonista, ja que aquest llit és el culpable dels seus neguits i de la seva obsessió. I és que Yerma és una dona obcecada per un problema, en aquest cas el de no quedar-se embarassada. Al contrari d’altres drames lorquians, no és només l’entorn el que condiciona el futur del personatge sinó que és la mateixa Yerma la que anirà alimentant dins seu un neguit i una sospita que acabaran destruint-la i que de pas arrasaran amb tot el que hi hagi al seu voltant. Crec que aquesta obra s’ha d’entendre com un drama sobre la obsessió, ja que si ens cenyim […]