Carles Armengol Gili

Si fa unes setmanes parlàvem de la Carmen ballada de la Companyia d’Antonio Gades, ara ens toca parlar del mateix personatge però en una versió operística de petit format. Aquí la gran obra de Georges Bizet es veu reduïda a quatre cantants i una narradora que va explicant, potser a vegades de forma innecessària, el que passarà a cada escena. M’hagués agradat més una narració menys didàctica, però s’ha d’agrair, almenys, que el personatge de la Manolita (Gemma Charines) aporti un humor que fa rebaixar substancialment el dramatisme de la trama i que supleix aquelles escenes que en la peça original es resolen amb el Cor o amb altres personatges que aquí no apareixen. Dels cantants, destaquen sobretot la mezzo Ángela Lorite, […]

Deu anys abans de morir, Antonio Gades va crear la seva última gran producció, Fuenteovejuna. Tot i que va quedar pendent un projecte sobre Don Quixot, crec que aquesta va ser una obra culminant, en la que va trobar la mesura justa per dramatitzar un ballet i conservar alhora l’esperit del text teatral. Es tracta d’una coreografia que barreja gèneres (flamenc, danses populars espanyoles, ballet clàssic…) i moments molt descriptius amb d’altres d’autèntica festa flamenca, com ja passava a la Carmen creada juntament amb Carlos Saura. Però aquí tot està molt més lligat i tant el vestuari com la música triada ens aporten una visió més homogènia de tot el conjunt. A l’igual que al muntatge de Carmen, la música i el […]

Si tenim en compte que el fragment d’Home i Senyor és només un aperitiu, segur que  podem deixar-nos anar per la màgia de l’autor napolità i  gaudir de La gran il·lusió de la manera que es mereix. Alguns diuen que no s’haurien d’haver ajuntat les dues peces, però el que està clar és que l’encant de la segona és innegable. Es tracta d’un text més proper a L’art de la comèdia que a Dissabte, diumenge, dilluns. Concretament, estem davant d’un De Filippo més pirandellià que mai, que escriu amb senzillesa -i un rerefons desolador- sobre l’afilada frontera entre ficció i realitat. De fet, no és gens innocent la història del pobre Calogero Di Spelta, que prefereix viure en la mentida abans que afrontar la […]

Antonio Tarantino és un artista italià que va començar pintant i que ha acabat convertint-se en un dels autors teatrals més peculiars i talentosos en llengua italiana. La seva escriptura és més abstracta que figurativa i és per això que la poesia envaeix tota la seva obra i la fa encara més universal. A Vespres de la Beata Verge ens mostra el dolor d’un home que plora al seu fill mentre li estan fent l’autòpsia. El text és enrevessat i a estones una mica críptic, però està dotat d’una humanitat que va més enllà de les paraules. La dignificació del fill per part d’un pare que no l’ha entès mai posa la pell de gallina, sobretot si aquest pare l’interpreta un Oriol […]

Ja fa uns anys que el projecte televisiu Mars One, que pretén establir una colònia humana permanent al Planeta Mart, està fent càstings arreu del món. Molta gent està interessada en fer aquest viatge, encara que suposi només un viatge d’anada… A partir d’aquesta premissa, que resulta segurament el més polèmic, sorgeix el nou espectacle de la Companyia Dara. Després de la fantasia distòpica iMe, Roc Esquius ha volgut tornar a parlar en to de comèdia d’un futur més o menys proper. Però, sobretot, ha volgut tornar a parlar de relacions humanes i de personatges inadaptats o amb greus problemes de comunicació. El punt de partida de l’obra és brillant i hi ha un munt d’idees interessants que desemboquen en un final […]