Carles Armengol Gili

Molts vam conèixer a Paco Alonso gràcies al seu paper de Paquitu a Flor de nit o el d’Òscar a les sèries Oh, Europa! i Oh, Espanya!, totes amb Dagoll Dagom. Però el que desconeixíem la majoria és que darrera hi havia quaranta anys de carrera per escenaris de mig món. Com a ballarí de flamenc va participar a les millors companyies del gènere en els anys cinquanta, per passar després a fer musicals o a participar als shows d’estrelles com Frank Sinatra, Jimmy Durante o Eddie Fisher a Las Vegas. Va provar també amb el transformisme i va decidir tornar a Barcelona, on va morir ara fa uns tres anys. Víctor Álvaro, amb la dramatúrgia indispensable de Fran Arráez […]

El públic català va conèixer a Martin McDonagh el 1998, quan Mario Gas va dirigir La reina de la bellesa de Leenane amb aquell magnífic duet que van formar Vicky Peña i Montserrat Carulla. Cinc anys més tard va arribar El tinent d’Inishmore al TNC, i l’èxit popular del dramaturg irlandès va quedar del tot confirmat. El que quedava clar amb aquestes obres, sobretot amb la segona, és que l’excés i fins i tot un punt de grand guignol impregnaven l’essència del repertori de McDonagh. Però també quedava clar que el to de l’autor, a mig camí entre l’humor negre i la violència explícita, no sempre era fàcil de traslladar a un escenari… De fet, ell mateix va decidir provar […]

Aquesta versió del Don Joan de Molière, estrenada al TNC ara fa un any i mig, és un muntatge que en el seu moment ja va despertar sentiments enfrontats. De fet, estem al davant d’un exercici de modernització i revisitació del mite, ja sigui a través de la contemporaneïtat de la proposta o d’un treball de contextualització que arriba a les seves últimes conseqüències. Però en el fons no és un exercici original ni transcendent, sinó una barreja d’idees prestades i de petits encerts aïllats. Tot el principi de l’obra funciona i està ben cohesionat, sobretot pel magnífic treball de Julio Manrique (Don Joan) i Manel Sans (Sganarelle). Els seus diàlegs i les situacions que viuen a l’hotel que ens […]

Tres premis Tony i un Pulitzer, a més d’altres guardons menors, són el fruit que va donar Next to normal (Casi normales) en el 2009. De fet, ha estat un dels musicals més rellevants dels darrers anys, ja sigui per la seva qualitat, per la seva projecció internacional o per la revolució temàtica que va suposar, ja que era el primer cop que temes com les malalties mentals o l’abús dels psicofàrmacs eren protagonistes d’un musical de Broadway. I a més, eren presentats de forma quotidiana, amb personatges que es podien reconèixer fàcilment i situacions que partien de la versemblança més descarada. A la versió espanyola, que ha arribat finalment després d’anys d’espera, destaca l’aposta pel drama però també per […]

Per què Agatha Christie segueix de moda tants anys després? Per què la fórmula de les seves novel·les segueix funcionant amb el públic? A què es deu el seu ressorgiment? Són preguntes de difícil resposta, però el que està clar és que les darreres temporades ens han portat dues obres de l’autora, i a principi d’aquesta ja en tenim dues més en cartellera. Paral·lelament, Hollywood ha tornat a recuperar vells èxits de l’escriptora britànica i ja ha anunciat per a aquesta temporada dues cintes amb grans repartiments, com aquelles que es van posar tant de moda en els anys setanta i vuitanta. Està clar que Agatha Christie no ha marxat del tot i que la seva vella fórmula de novel·la […]