Carles Armengol Gili

Jean-Claude Grumberg és un dramaturg francès prou conegut al seu país, però pràcticament inèdit a casa nostra. Com molt del teatre contemporani que ens arriba del país veí, es tracta d’un tipus de text discursiu, sovint basat en una anècdota i quasi sense acció dramàtica. A Serlo o no trobem dos veïns que coincideixen a l’escala del seu immoble i que conversen sobre el fet de ser jueu… o de no ser-ho. Una excusa per parlar de la diferència, dels prejudicis i de la llibertat a l’hora d’escollir què es vol ser a la vida, lluny de religions o de dogmes establerts. Llàstima, però, que el diàleg sigui a estones desigual i que un dels personatges parteixi amb inferioritat de […]

Lorca encara transmet al públic les emocions més primàries, ja que les seves poètiques paraules i les seves tragèdies quotidianes i terrenals toquen el cor. Hem d’admetre que el seu és un teatre únic, difícil de comparar amb res més, però a fi de comptes és teatre en estat pur. I quan veiem que el públic salta de les cadires cridant bravos comprenem que el poeta andalús hi ha tingut molt a veure… En aquest cas, el mèrit de Broggi i de La Perla 29 ha sigut el de sotmetre’s a les paraules i canalitzar les emocions de la millor manera possible. S’han utilitzat recursos importants -la música en directe, la presència d’un cavall, l’hàbil utilització de la llum- però […]

Tot i que data de 1968, El preu va ser una de les darreres obres d’Arthur Miller en obtenir èxit de crítica i públic. Sempre va ser un autor respectat i de prestigi fins a la seva mort, però a partir dels setanta se’l va començar a titllar d’antiquat i una mica moralitzador. És per tot això que l’obra que avui ens ocupa suposa un punt i a part dins de la seva producció teatral. En realitat, és una peça amb elements clàssics de l’autor, però també amb diferències substancials: aquí ja no ens trobem amb una obra seqüenciada i amb un argument intrincat, sinó que pel contrari tenim una trama que succeeix en temps real i que, durant els […]

De recitals amb cançons d’Stephen Sondheim se n’han fet i se’n faran molts, perquè es tracta d’un compositor complex, de qualitat, i amb temes que requereixen tant de sentiment com de tècnica. La peculiaritat del concert de Joan Vázquez és que a escena només el tenim a ell, interpretant al piano un compendi de cançons gens obvi. Es comença amb un tema de West Side Story, del que Sondheim era el lletrista, i amb una cançó que es va compondre expressament per a la pel·lícula Dick Tracy. I a partir d’aquí, temes íntims i desancantats dels musicals que més el representen: Company, Follies, Pasion, Sunday in the park with George o Into the woods. També hi ha alguna pinzellada del […]

Era de preveure que Xavier Albertí optés per una posada en escena asèptica, freda i força estàtica, però potser no era tan obvi que el conjunt resultés tan insípid i mancat de força. Ricard III, a l’igual que Macbeth i també Titus Andrònic, és un relat sanguinari i violent, servit per un dels personatges més sibil·lins i terribles de la dramatúrgia universal. Els seus actes, però també les seves mesurades paraules, són maldat en estat pur. Per tant, res pot ser innocent ni tou en un muntatge d’aquesta obra, i en canvi en el TNC ens trobem amb un primer acte fluix, amb escenes que freguen el ridícul (l’assassinat del Duc de Clarence o els cabeçuts que simulen els fills […]