Roser Garcia Guasch

El testament queda resumit en aquesta cançó de Raimon que sona en algun moment de l’obra. O en aquesta altra: “Si em mor, que les esperances siguin fets, i que d’altres continuen el que nosaltres continuem” Ramon Molins, utilitza tota la seva experiència d’actor, director, professor de teatre i tota la seva biografia i vivències personals per parlar-nos i fer-nos reflexionar sobre la vida i la mort, el que deixarem i el que ens agradaria deixar amb la nostra petjada. Des de “El geperut de Notre Dame”, potser ja fa 30 anys, hem anat seguint a la Companyia Zum Zum teatre, el director de la qual és Ramon Molins. Sempre l’hem vist actuant junt a la gran i incombustible Begonya […]

Diu una frase popular: “Es riu del mort i del qui el vetlla”, dit d’aquell bromista que li treu punta a tot per fer riure. En aquesta obra és així, de forma literal. A Gracias por todo es riuen del mort, de qui el vetlla, dels assistents, dels rituals funeraris, sense pausa i amb tota l’artilleria (la pesada i la subtil). Estem tan acostumats a témer a la mort i a amagar-la, que una obra així, tan desmitificadora, ajuda a normalitzar-la. Celebrem doncs la presentació d’aquest musical còmic, surrealista, embogit, irreverent, que porta al màxim nivell de paròdia les fórmules convencionals d’acompanyar un mort. Dues noies treballen en una funerària com a mestres de cerimònies, i un dia els toca […]

Aquesta obra es va produir i estrenar a Barcelona abans de portar-la a Buenos Aires i ara ens torna potser més madura, més autèntica. És un text escrit per Carlos Correa i és genial pel que fa al contingut i al llenguatge. Dirigits per Carlos González Richard, dos actors, Gonzalo Villareal Porzio i ell mateix són dos gautxos aferrats a la terra i a una vaca. Em recorda Ñaque, o de piojos y actores de Sanchis Sinisterra, en què dos actors van aturant la representació per introduir les seves pròpies reflexions, els seus dubtes, les seves lluites i contradiccions. A La lechera, els dos actors, en un ambient rural, brut i polsegós es fan retrets i insulten constantment, com un […]

The amateurs company han creat un producte teatral molt actual. Sorprèn que un tema tan punyent i preocupant per tots aquells professionals del món del teatre que hi deixa la il·lusió, el temps i la vida sense massa reconeixement ni ajuts econòmics no s’hagi tractat en profunditat (que jo sàpiga) a les escenes teatrals. Ivan Andrade i Clara Bes són els fundadors d’aquesta companyia i, a demés de “Partícules Paral·leles”, han estrenat obres de teatre a BCN i tractat altres temes preocupants de l’actualitat. Tots ells són espectacles de creació i per tant, coneixen bé les dificultats d’una companyia independent per tirar endavant qualsevol projecte. En aquesta obra fan moltes al·lusions als directors de les grans sales de teatre de […]

El títol ens suggereix Irlanda i les obres de Martin McDonagh. Hi ha elements comuns entre Els ossos de l’irlandès i la Calavera de Connemara o l’ambient rústic i feréstec de La reina de bellesa de Leenane. Víctor Borràs Gasch és l’autor d’aquesta tragicomèdia o comèdia tràgica, més còmica que tràgica, fresca, divertida i ocurrent. Com a La calavera, és una comèdia negra d’amistat i ossos. Aquesta obra va guanyar els premis Quim Massó i Frederic Roda i es va estrenar al teatre de Salt en el marc de la Temporada Alta. Són tres homes que sense ser amics es troben per un fet que els uneix de fa molt de temps, un fet que volen oblidar però els acaba […]