Markos Goikolea

A hores d’ara ningú posa en qüestió la gran capacitat còmica de Carles Sans. Després de 40 anys de comèdia gestual a Tricicle sense obrir la boca, al costat de Joan Gràcia i Paco Mir, el còmic debuta en solitari amb “Per fi sol”. Al marge de la seva aparició en solitari, Sans sorprèn pel seu canvi de registre, donant un gir de 360 graus per a substituir una de les característiques més reconegudes de la seva carrera fins al moment, l’humor mut, pel monòleg parlat. En començar l’espectacle llança un advertiment; no pensa fer mim, porta tota la vida desitjant parlar i ara, per fi, ho farà. Després d’un breu i irònic número de mim destinat a tots els […]

Aquest muntatge promet el que dona. Una escenografia espectacular, tal com ho va descriure Agatha Christie, ens transporta (i mai més ben dit) a aquell majestuós tren. El vestuari també contribueix de manera efectiva tant a l’ambientació en els anys 30 com a la caracterització dels personatges. Però més enllà del virtuosisme tècnic i desplegament de pressupost, l’obra es sosté sobre l’actuació del seu ampli elenc. Un total de 10 intèrprets posen cos i veu als personatges que l’escriptora va imaginar. Eduard Farelo encapçala el repartiment en el paper de l’excèntric detectiu belga Poirot. De totes maneres, el focus està ben repartit entre tots els personatges. Totes les interpretacions són remarcables, encara que, desgraciadament, l’ús d’accents una mica forçats pot […]

Aquesta obra compta amb tots els ingredients necessaris per assegurar una bona comèdia sobre l’escenari. D’una banda, tenim dos personatges oposats que generen un contrast còmic constant. D’altra banda, tenim una premissa que emfatitza el conflicte i la urgència entre tots dos; dos personatges desconeguts es veuen tancats en un ascensor. I finalment, però no per això menys important sinó tot el contrari, tenim a Lolita. Diva on n’hi hagi, aquesta dona és capaç de conduir l’espectacle i assegurar les riallades amb la seva mera presència i desimboltura. La primera meitat de l’espectacle funciona a la perfecció per totes aquestes raons. La segona part, no obstant això, pren una direcció una mica rocambolesca que no compleix amb les expectatives generades. […]

Fa uns dies no cabia ni una ànima a la Sala Hiroshima per a gaudir de [Kórps], peça ideada i dirigida per Miquel Barcelona i executada per cinc ballarins -Helena Gispert, Martí Güell, Junyi Sun, Marc Vilajuana i el mateix Barcelona-. Segurament un dels motius d’aquest gran ple era el fascinant punt de partida: la celebració d’una sort de dansa macabra, de ritual coreogràfic de la mort que pivotava sobre la simbologia del corb, així com d’altres tanàtiques tradicions folklòriques. I com a bon ritual de mort la força sempre es troba en el grup. Els ballarins a penes s’aïllaven, generant una espècie de duel rotund, físic i esgotador que semblava transmetre’ns aquesta desesperació de la comunitat per enfortir-se davant […]

Només la fi del món és una obra sobre la família, el pas del temps i la incapacitat de complir amb les expectatives. Una preciosa i tràgica història plena de converses pendents amb les quals resulta fàcil identificar-se i emocionar-se. En aquesta adaptació, Oriol Broggi opta per una posada en escena minimalista i sòbria, donant tot el poder a la paraula i a les interpretacions. Si bé és cert que això dóna lloc a actuacions memorables com la de Claudia Benito, també ens ofereix una obra excessivament rígida i psicològica. La narrativa es construeix a base d’una successió de monòlegs on l’espai i el cos tenen poc a dir. Sembla que el protagonista observi o recordi el relat en lloc […]