Folklore conceptual

Fa uns dies no cabia ni una ànima a la Sala Hiroshima per a gaudir de [Kórps], peça ideada i dirigida per Miquel Barcelona i executada per cinc ballarins -Helena Gispert, Martí Güell, Junyi Sun, Marc Vilajuana i el mateix Barcelona-. Segurament un dels motius d’aquest gran ple era el fascinant punt de partida: la celebració d’una sort de dansa macabra, de ritual coreogràfic de la mort que pivotava sobre la simbologia del corb, així com d’altres tanàtiques tradicions folklòriques.

I com a bon ritual de mort la força sempre es troba en el grup. Els ballarins a penes s’aïllaven, generant una espècie de duel rotund, físic i esgotador que semblava transmetre’ns aquesta desesperació de la comunitat per enfortir-se davant les absències. Amb l’escenari pràcticament a les fosques i una aposta lumínica i acústica sòbria, la concentració es traslladava a les carreres en grup, als corals cants de sibila, als circulars flic flocks capaços de traslladar-nos a un estat de tràngol.

No obstant això, malgrat la potència simplicitat de les imatges, destacant els dos solos amb instruments metàl·lics de percussió, la proposta es movia més còmodament entre l’esteticista que el visceral. Els corbs i la mort aterreixen. Els duels, les ploraneres i els gestos de pietat estan esquitxats de pathos, de moviments estomacals, de tics nerviosos. Res d’això vam sentir alguns que vam contemplar a aquests corbs.