Mariona Rebull

Cada any torno i torno a la sèrie Dekalog del polonès Krzysztof Kieślowski. I no deixo de recomanar-la, és clar. Es tracta d’una revisió dels 10 manaments bíblics on capítol a capítol, un s’endinsa en les excepcions i les contradiccions de cada mandat. En el capítol dos, la protagonista, davant un contundent dilema, afirma que “és un pecat voler-ho tenir tot”. Això mateix vaig pensar a Les mans, l’obra de Llàtzer Garcia i dirigida per Sílvia Munt. “Aquesta noia vola tenir-ho tot” vaig pensar de la Paula (Raquel Ferri): ella vol tenir la seva pel·lícula i vol conservar la seva relació amb l’Isaac (Ernest Villegas). Per què no és possible? L’Isaac ha de protagonitzar la pel·lícula que la Paula dirigeix. […]

La escritura tiene sus misterios; para acceder a ella hay que serle sumiso, doblegarse, estar a su servicio. Es así como, en plena escucha, durante noches de inspiración y obviamente de corrección y reescritura, el dramaturgo Albert Tola escribió Joven llama: la historia de la leyenda del monje que, tras ser condenado a muerte por lujuria, invoca al demonio para que le ayude a escribir el Códex Gigas – o la Biblia del demonio– en una sola noche y lograr así salvar la vida. Joven llama es un texto poético, cargado de imágenes, en el que el autor moldea las palabras para que el espectador le acompañe, a él y al monje protagonista, en esta metamorfosis en el que el […]

Tornar a les tragèdies clàssiques és tornar sempre a casa. Per molts anys i anys que hagin passat. En aquest cas, tornar a Ifigènia -d’Euripides- significa revisar la història d’una mártir, del fill sacrificat com ho van ser també Jesucrist o Isaac, els anyells bíblics. La historia és sobradament coneguda: després del rapte – o la fugida – d’Helena a mans de Paris, l’exèrcit grec parteix cap a Troia en clau de Guerra per recuperar-la. No obstant, les naus no poden llençar-se a la mar degut a la falta de vent; necessitaran doncs, segons l’oracle, el sacrifici d’Ifigènia, filla de Clitemnestra i Agamenón. Després de la mort d’Ifigènia, seguirán, en plena espiral de venjança, la d’Agamenón a mans de la […]

Fer una obra de teatre de rabiosa actualitat té els seus riscos: pot envellir ràpid i malament. També les seves virtuts: la temàtica i els llenguatges estan convinguts amb el públic per endavant. Tothom situat així. A Conspiranoia – el nom no pot ser més explícit – és clar que sentirem de a parlar de terraplanistes; però també de relacions assimètriques, de geologia i sostenibilitat. Sobre l’escenari, actors que són per si sols un reclam i que, a més, no defrauden: Mia Esteve, Eduard Farelo, David Vert i Àurea Márquez. El punt de partida és el de quatre amics que es reuneixen – en aquest cas per, diguem-ho així, fer teràpia de xoc a una terraplanista – i a partir […]

Els amants del teatre de les idees esperem les obres filosòfiques amb candeletes. I donada l’escassetat del gènere, quan arriben oportunitats com La disputa, no les podem deixar perdre. A més, el bon record –i llunyà –del Encuentro entre Descartes y Pascal joven, protagonitzat també pel Josep Maria Flotats, era un bon motiu per augmentar les expectatives de La Disputa. Aquí, com també en el Encuentro, ens trobem amb dos filòsofs rivals – o potser més ben dit: amb corrents de pensament oposades– que es trobaran cara a cara. El motiu de l’encontre –i de la disputa– entre Voltaire i Rousseau és el següent: s’està circulant un pamflet anònim que assenyala amb a Rousseau amb acosacions lletges –però certes?– i […]