Un monòleg i un jo fragmentat

Una petita distorsió ens planta davant d’un jove triomfador —Sergi Torrecilla— que prepara un discurs; l’empresa té molt a agrair-li. El teló de fons és clar: el capitalisme, l’excés i el culte a l’èxit. Es podria dir que la proposta té ecos de l’univers d’El gran Gatsby o d’El llop de Wall Street. Però no es tracta d’una crítica fàcil al sistema o d’una obra costumista: és un retrat psicològic de les petjades que deixa l’ambició desmesurada.

A través d’un monòleg i prenent com a context una festa luxosa, l’autor —Enric Nolla— desplega diversos angles d’un jo fragmentat. Qui parla realment? I què ens podem creure i què no d’aquest discurs i d’aquesta festa on se’ns situa? Ho descobrirem a poc a poc, com si ens trobéssim davant d’un thriller psicològic. I el final no només sorprendrà el públic, sinó també, d’alguna manera, el mateix personatge. Aquesta serà la veritable revelació.

Sergi Torrecilla encara el paper amb encert i sosté amb solvència aquest joc d’angles interiors. La direcció, també de Nolla, encerta, a més, en la proximitat: el trencament de la quarta paret i una escenografia gairebé inexistent creen una intimitat amb el públic que fa que, en alguns moments, s’oblidi la convenció teatral. La paraula pren el pes d’una confessió real, i l’espectador es converteix en el confident d’un personatge que va deixant al descobert les incoherències del seu relat. És innegable que tenim davant un narrador no fiable. Però qui no ho és quan parla de si mateix i de la seva història?