El retrat de Dorian Grey: més actual que mai

Els clàssics de Wilde semblen inesgotables. El retrat de Dorian Gray continua fascinant perquè parla de la bellesa, del desig, del pas del temps i de l’obsessió per retenir allò que inevitablement es perd. Res aliè als nostres dies on les xarxes es focalitzen en el cos i la imatge. Però en aquesta versió de Marc Rosich el protagonisme no recau tant en la novel·la com en el repte escènic de convertir una història plena d’acció, personatges i escenaris en una delicada peça de cambra.

No era un desafiament menor. Adaptar una novel·la tan narrativa a un espectacle gairebé construït des del monòleg podia convertir-se fàcilment en un exercici massa literari o estàtic. Però Rosich troba la fórmula perquè el relat avanci amb naturalitat, fent que paraula, música i interpretació es complementin constantment. La seva adaptació dramatúrgica, sumada a la composició musical de Jordi Cornudella, resol amb intel·ligència els canvis de personatge i de situació, mentre que la direcció manté sempre viva la tensió dramàtica, sense que l’interès decaigui en cap moment.

Per aquests riscos, no cal patir. Àngels Gonyalons sosté el pes de la funció amb una interpretació d’una precisió admirable, transitant pels diferents personatges amb una naturalitat que evita qualsevol exhibicionisme. I al seu costat, Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort aporten una presència imprescindible, reforçant tant la dimensió teatral com la musical de l’espectacle. El resultat és una adaptació elegant, ben dirigida per Marc Rosich, que demostra que el teatre encara és capaç de trobar formes noves d’explicar els grans clàssics.