Somiar també és un luxe

L’hora de l’estrella, la novel·la de Clarice Lispector, parla del futur —o de la seva absència— a través de Macabéa, una noia òrfena que treballa com a mecanògrafa i viu en una pensió d’una gran ciutat. No té gairebé res: ni diners, ni família, ni un lloc clar al món. Té, això sí, una ràdio i una sensibilitat particular.

Lispector no la converteix en una heroïna ni en un símbol de resistència de classe; simplement l’acompanya en la seva quotidianitat: la feina, les companyes, el flirteig i la visita a una tarotista que, molt astutament, l’autora ens ha fet saber que sí que era de fiar.

L’adaptació de Diana Dibau recull aquesta essència lispectoriana: la d’una història petita que, sense fer soroll, acaba parlant de moltes vides de classe. La proposta combina la veu narrativa —que s’adreça al públic, observa Macabéa i el seu entorn, i es pregunta com es pot explicar una vida així— amb els diàlegs teatrals, que traslladen el relat a escena.

Una bona i contemporànea manera d’entrar al món de Lispector ben acompanyat.