Txékhov sempre torna i sempre agrada. Personatges neuròtics, ressignats, antiherois que veuen passar la vida sense pena ni glòria. Ens agradi o no, s’assemblen a nosaltres. Però en aquesta versió d’Oncle Vània del britànic Simon Stephens el protagonista no és ni Txékhov, ni l’oncle Vània, ni el drama familiar ni el context rus del segle XIX. Aquí, el protagonisme és el propi joc escènic i interpretatiu que encarna Joel Joan convertit en tots els personatges de l’obra.
No és el primer cop que veiem una aposta així: Terra baixa amb Lluís Homar i la més recent El cos més bonic que s’ha trobat mai en aquest lloc amb Pere Arquillué. Reconeixem que la decisió té els seus perills: la dificultat de sostenir l’atenció del públic o d’identificar correctament cada personatge i, conseqüentment, perdre el fil de la història. I aquí, la història la coneixem ja bé i això sempre ajuda: un matrimoni format per un vidu i la seva jove esposa Helena tornen a la casa que durant anys han estat cuidant Vània i Sònia. L’arribada provocarà estralls sentimentals i una sensació de fatalitat davant del pas del temps.
Per aquests desafiaments, no cal patir: durant els cent minuts que dura l’obra l’interès no decau i la direcció de Nelson Valente clarifica en tot moment qui és el personatge que parla. Per altres sí que cal: la identificació dels personatges femenins —veuetes cursis, gestos exageradament afeminats— redueix Sònia i Helena a pàmfiles. I el que és encara pitjor: entre això i certs retalls del text per part de Simon Stephens, el focus de l’obra se centra més en els embolics amorosos que no pas en la frustració pel pas del temps, el veritable tema de l’obra. Amb tot, un espectacle que dona joc i que demostra, com ja va fer a Frankenstein, que Joel Joan és un actor majúscul.