El nom de l’obra ens ho diu tot: decadència. Es tracta d’un text aclamat i reconegut a la gran pantalla del britànic Steven Berkoff. El nom ja ens ho diu tot: decadència burgesa, la d’un matrimoni tan fastiguejat que ja només els hi queda el vici i l’opulència per fugir del tedi. La veu crítica és innegable i segurament punyent quan es va estrenar ja fa 25 anys.
La posada en escena minimalista dona força a la història i obliga a estar-hi atent. Als espectadors ens agrada que no ens ho donin tot mastegat. Per altra costat, el treball interpretatiu és deliciós: Carles Martínez i Míriam Alamany són el millor de l’espectacle amb un treball de dicció i d’expressió sublim. Tot i així, la connexió amb el text no resulta fàcil: potser perquè és gratuïtament barroer, potser perquè el format en vers – un aplaudiment ben sincer a les traductores – desnaturalitza el diàleg. O potser, i és una opinió ben personal, s’explica una història tan caricaturitzada que resulta tòpica i sabuda: els diners no curen les ànimes trencades i que la política està corrumpuda.