Marc Ribera

Un dels grans valors del teatre contemporani britànic és que inverteix molts esforços en aportar innovació, originalitat, nous llenguatges, sense desviar-se de les dramatúrgies formals o clàssiques (el que diríem, vulgarment, teatre de text). Noves dramatúrgies que transgredeixen forma i fons, que conviden al públic a participar-ne de formes diverses, mantenint, però, una lleialtat al poder del text, de la paraula, del llenguatge o de la història. El text és sagrat (quan s’escriu i també quan es diu), a diferència del teatre contemporani alemany, on la innovació fa dècades que mira cap a noves escenes post-dramàtiques o, com ara s’anomena, teatre híbrid, deixant una mica de banda la història, el personatge o la congruència espai-temps per endinsar-se en el teatre […]

Monopoli és com un d’aquells simulacres de micropisos que es poden veure a l’interior de qualsevol botiga Ikea. En un espai de dimensions mínimes, s’hi conjuguen, amb destresa i enginy, tots els elements necessaris per construir una vida. Tot, aprofitant fins al més mínim raconet, i sense que en falti cap detall. Un Tetris on cadascuna de les peces forma part d’un magnífic dispositiu dramatúrgic que funciona —i entreté— a la perfecció. L’obra, que es pot veure aquests dies a la Sala Atrium, posa en escena el text guanyador del X Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2020, escrit per Mar Monegal, qui també en signa la direcció, a quatre mans, amb Josep Galindo. Les interpretacions de l’Eduard Buch i […]

Faula distòpica? Una crítica àcida a la societat contemporània? Un escarni de la monarquia? Una comèdia negra que satiritza les nostres febleses més humanes? Una relectura, en clau adulta, dels contes de reis i reines i fades i bruixes? Alícia al País de les Meravelles, versió spinoff, remastered and reloaded? Tot això i més és la proposta que es pot veure aquests dies al Teatre Akadèmia. Una obra cínica, fosca i divertida, que presenta sobre l’escenari un món particular, una sort de País de les Meravelles que no és sinó una visió esmolada i crítica de la nostra societat, de la nostra monarquia, de la crisi de valors que regna no només a les esferes nobles o polítiques, sinó també […]

Ja s’han acomplert tres anys d’aquella gal·la polèmica de Catalunya Aixeca el Teló!, que picava el crostó al sector de companyies de teatre familiar, i que reivindicava més textos escrits pels grans noms de la dramatúrgia del país, que abordessin històries, personatges i plantejaments escènics sense concessions al fet que el públic objectiu fossin nens i nenes. Demanaven, entenc, propostes més en la línia de les grans produccions que poden veure’s a Londres, com Billy Elliot, Matilda, Oliver! o L’illa del Tresor (que compten, cal dir-ho, amb uns pressupostos que ni la gran majoria de produccions adreçades a públic adult, al nostre país, poden somiar). Possiblement, aquesta bonica producció de Les Bianchis seria un bon pas en aquesta direcció. El […]

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, vaig a veure Sóc el vent, un text de Jon Fosse, dramaturg no tan conegut a casa nostra, però de gran prestigi al seu país, Noruega, i tot el nord d’Europa. La referència al dia té a veure amb el retrat que fa Fosse de l’esperit humà. Protagonista i antagonista semblen sintetitzar-se en dues cares d’una mateixa moneda. Dues forces oposades que es necessiten i es repel·leixen, que es complementen i entren en conflicte, com el bé i el mal, l’esperança i la depressió, la malaltia i la sanitat. El mar —el món— els envolta. Un contenidor infinit, tan bell com perillós, lligat a la nostra existència de manera indefugible, tot i que […]