Marc Ribera

De nou ens plantem davant del repte de fer de la quotidianitat, de la normalitat… de la mediocritat alguna cosa interessant. Aquesta és la història de dues dones, ni joves ni velles, ni riques ni extremadament pobres. Dues dones que treballen a la cuina d’un restaurant preparant el menú del dia, cada dia de les seves anodines existències. El seu bot de salvació: les vides fictícies dels personatges de la telenovel·la del matí, als quals projecten les il·lusions d’una vida diferent, emocionant, real, que trenqui amb la rutina assassina i desesperançada de la que no s’atreveixen a sortir. Aquesta no és -a opinió d’aquest humil espectador-, el millor text de Marilia Samper. Ofereix un retrat simple i naïf (la lectura […]

El tiempo inmóvil o la dificultat de fer entretinguda una obra el tema de la qual és el tedi, l’avorriment. Una dona ficada a una garita d’autopista. Una dona que parla sola -quin remei. La reflexió més lúcida que fa, al cap de pocs minuts de començar l’espectacle: “Es que aquí no pasa nada.” Malauradament, aquesta premonició es reitera des del principi fins al final de l’obra. Cotxes que passen, cançons de banda sonora de road-movie americana i la nostra protagonista que imagina escenes en veu alta amb un llenguatge que desprèn certa poètica urbana. Unes escenes que, si es decidís a escriure, tal vegada podria arribar a publicar una novel·la d’èxit que li permetés canviar de feina; abandonar, finalment, […]

Els simpàtics aliens del planeta Voca arriben a la Terra per regalar-nos amb la seva música i els seus sons i recarregar la bateria de la seva nau espacial per poder tornar al seu planeta, situat en algun punt llunyà per darrera del Sol (!). Recorden aquells discos recopilació anomenats Boom 2, 3, 4… 5 (El disco de los éxitos) que recollien algunes de les cançons més punxades a les radiofòrmules i incloïen també un medley on s’empastaven tots els temes amb un beatbox que aconseguia fer-ho sonar tot igual? Doncs bé: això és l’espectacle dels Voca People. Unes veus prodigioses, les d’aquests aliens, que interpreten un interminable popurri a capella de melodies que repassen des de bandes sonores del […]

Infecte: Infectat. Corromput. En sentit figuratiu, alguna cosa que pinta malament, vaja. No vull dir que l’obra Infecte sigui infecta. Ni molt menys. No és per tant. La idea principal o punt de partida és interessant: un virus informàtic pateix una mutació (que li permet transfigurar-se de digital a físic!) i acaba per infectar una persona humana. A partir d’aquest nucli, l’autor Alberto Ramos desenvolupa una trama més aviat fluixa, amb alguns gags més encertats que d’altres, posats en dansa per l’Iban Beltran amb un estil laxe i un sentit de l’humor qüestionable que no reforça la feblesa argumental. I és que costa d’entendre per què -per posar un exemple- hi ha tantíssimes escenes i tantíssims foscos (algunes escenes no […]

La Universitat Internacional de La Rioja és productora i distribuïdora d’aquest espectacle. Sorprenent i grata noticia de la que, tant de bo, prenguin nota moltes universitats de la resta de l’estat. Ho fan, expliquen, com a acció d’enriquiment cultural perquè alumnes, exalumnes i professors puguin participar d’activitats col·lectives fora de l’àmbit acadèmic. Chapeau. Porten fins al Teatre BARTS un text suposadament de Shakespeare que, en realitat, no és ben bé de Shakespeare, sinó que es tracta d’una peça escrita a moltes mans on Shakespeare podria haver afegit algunes pàgines. Una singular producció amb un cartell que, per començar, despista una mica, doncs es tracta d’un disseny modern que convida a pensar en una proposta contemporània, conceptual, tal vegada propera a […]