Marc Ribera

Parla l’il·lustre José Luis Gómez de la importància dels silencis a l’obra per donar temps a l’espectador “a pensar”. També parla de la importància del teatre a l’hora d’insuflar l’espectador amb alguna cosa que, un cop baixat el teló, perduri, deixi un pòsit, alguna cosa que el modifiqui i li proporcioni plaer, en alguna de les seves tesitures. Dóna gust sentir-lo parlar i comparteixo la seva passió en quant a la teoria. Malauradament, no estic d’acord en que l’obra que ell protagonitza sigui contenidor d’aquest paradigma. Més enllà d’això, em pregunto per què el seu Petit Príncep beu, s’enfada com ho fa o es mofa, en algun moment, del seu company d’escenari. No és el nucli d’aquest personatge la representació […]

Això és el que fan els adolescents de Jo Mai, la decebedora -és la opinió d’aquest humil espectador- proposta del dramaturg Iván Morales, que va entusiasmar la temporada passada amb Sé de un lugar i que ens proposa aquest cop una història i uns personatges -tot i la marginalitat del context- construïts a partir del postureo, un terme modern, usat en l’argot juvenil, que vindria a dir “preocupats de com se’ns veu, i poca cosa més”. Si la lluita històrica d’un adolescent ha de ser cridar al món que les coses han de ser diferents, des de la il·lusió o idealisme encara tendres dels primers anys, des de la fortalesa fresca “d’acabats d’arribar”, el director d’aquesta obra planteja uns adolescents […]

Costa comprendre com, en els temps que corren, un text com el que signa Max Marieges pot haver arribat a estrenar-se a una sala professional de Barcelona. Costa imaginar que un grup de persones (amb experiència i criteri) hagin arribat a creure que això podia ser una comèdia d’èxit. Costa pair que s’hagin invertit milers i milers d’euros en un producte d’una qualitat tan inexplicable com aquest. Costa i fa mal. De l’obra, poca cosa a dir: un cúmul de tòpics que comença amb la interessant situació d’un matrimoni que adquireix una vivenda a un bloc de pisos on no hi ha més veïns (santa pau i silenci) i segueix amb un embolic de germans casats, mares adúlteres, pares absents […]