Monopoli: El joc macabre de la vida… al segle 21

Monopoli
20/01/2022

Monopoli és com un d’aquells simulacres de micropisos que es poden veure a l’interior de qualsevol botiga Ikea. En un espai de dimensions mínimes, s’hi conjuguen, amb destresa i enginy, tots els elements necessaris per construir una vida. Tot, aprofitant fins al més mínim raconet, i sense que en falti cap detall. Un Tetris on cadascuna de les peces forma part d’un magnífic dispositiu dramatúrgic que funciona —i entreté— a la perfecció.

L’obra, que es pot veure aquests dies a la Sala Atrium, posa en escena el text guanyador del X Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2020, escrit per Mar Monegal, qui també en signa la direcció, a quatre mans, amb Josep Galindo. Les interpretacions de l’Eduard Buch i la Sara Espígul són excel·lents, com tota la proposta, donant vida a uns personatges propers i entranyables que representen, amb gran realisme, la lluita ferotge a la qual s’enfronten, cada dia, milers de persones a l’hora de trobar un lloc on viure, especialment, a Barcelona.

El tema, efectivament, és l’habitatge i la dificultat per sobreviure a una ciutat on els sous semblen congelats des de fa 20 anys mentre que el preu de la vivenda és de ple segle 21 (i de ciutat europea de primer nivell).

L’argument es desenvolupa al voltant d’un taulell de Monopoly. Si el joc original ens convidava a convertir-nos en llops especuladors que compraven i taxaven sobre carrers, locals i edificis de Barcelona (a la versió catalana), l’obra de Monegal emmiralla aquesta lluita amb la de la vivenda i permet, a les seves pròpies víctimes, entendre, a través del joc, la cobdícia dels grans empresaris que es veuen en la disjuntiva d’aprofitar la situació per fer-se molt rics —a costa d’estrènyer la classe baixa i mitjana— o bé tenir un rendiment menys buoyant, però facilitar un be com és la vivenda, que no podem oblidar, és un dret bàsic i universal que no hauria de representar el 50, el 60 o el 70% dels nostres ingressos mensuals (un detall al qual, potser, molts ja ens hem resignat).

Una proposta molt recomanable, perquè aconsegueix aquell delicat i preciós equilibri entre crítica, originalitat, entreteniment i sorpresa. Una obra trepidant construïda amb recursos mínims i talent màxim. Una joia d’espectacle.

← Tornar a Monopoli