Marc Ribera

El títol d’aquest espectacle ja transmet senyals de que la literalitat no forma part de les pretensions d’aquesta companyia. Laboratorios Washla (o hay que matar a papá) és un espectacle molt argentí. Per l’artesanalitat, la potència escènica, la capacitat de sorpresa i per un twist ben mesurat de caos i bogeria. Primera proposta de la companyia Del otro lado, que cristal·litza després d’un procés de creació col·lectiva desenvolupat al llarg de gairebé un any en el que es troben regularment amb la intenció d’entrenar-se, preguntar-se, investigar-se i parlar de ciència, d’economia, d’història, del planeta i de l’apocalipsi que, probablement, ens ve a sobre. El primer resultat d’aquesta alquímia singular és l’obra que aquesta setmana tanca files a la Sala Fénix. […]

Abans no s’apaguin els llums, l’atmosfera que respira el públic assistent a la Sala Teatro Laboratorio ja fa presagiar que alguna cosa important està a punt de tenir lloc. La d’ahir em va recordar moltes nits inoblidables de teatre a Buenos Aires. Una sala petita en un carreró desconegut, un parell d’elements escenogràfics mínims, quatre focus, una platea amb trenta, quaranta cadires i un parell d’actors amb molta consciència del que van a fer. Un text contemporani, cosit amb pedaços de dramatúrgia, literatura, improvisacions i anècdotes quotidianes. Atenció, molta atenció. Intenció i energia. Amor per les paraules, pel gest, per la cultura i per les histories. El treball que ens ofereixen l’Ángela Palacios i el Carlos Martín-Peñasco —que, a més […]

Fer 40 és, potser, adonar-nos de quanta raó tenien els pares quan deien allò de “gaudeix ara, que ja veuràs de gran”, mentre nosaltres, incrèduls, comptàvem els dies per arribar a l’edat adulta i ser lliures, segurs de que res podia ser pitjor que l’angoixa de no saber si aprovaríem el proper examen de mates o de si els meus sentiments per la noia o el noi de torn serien mai correspostos. Ramon parla d’aquesta eterna joventut a la que ens aferrem amb ungles i dents, i de la crisi existencial que ens cau a sobre quan ens adonem que per moltes pastanagues ecos i suplements probiòtics que prenguem, les nostres cèl·lules envelleixen cada dia i la nostra energia ja […]

Sarah Kane fou una dramaturga londinenca, nascuda a principis del 70, que no va arribar a veure mai el nou mil·leni. Escriptora de culte al Regne Unit, la seva curta però intensa obra transita, de la forma més poètica, pels llocs més inhòspits: l’anorexia, les addiccions, la violència, l’abús o el suïcidi. Va ser aquesta la manera amb la que va acabar amb la seva vida, amb 28 anys acabats de fer, quedant-se a les portes del famós club dels 27; el tràgic grup d’artistes —Winehouse, Cobain, Hendrix, Joplin— que moren a aquesta edat, la majoria, també per suïcidi. Ànsia és un collage d’històries, o bé un prisma de vivències que no pertanyen a cap història, o que pertanyen, en […]

Interiors és com un got d’aigua: senzill, inofensiu, innocu; a primera vista, alguna cosa que no sembla que ens hagi de sorprendre o trasbalsar. Com l’aigua, però, és també essencial: conté tot allò que necessitem. És contenidor i contingut de tot el que és la vida. Interiors explica l’encontre entre dues persones que van tenir una intensa relació en el passat. El retrobament és a un poble d’estiueig, agradablement suggerit per un disseny equilibrat i subtil, que convida l’espectador, des del primer moment, a participar de l’espai escènic. Un sopar serveix d’excusa perquè aquestes dues persones presentin les seves noves respectives parelles. El menú, una desfilada de platets, tastets, de tots i cadascun dels ingredients que conformen les relacions sentimentals. […]