Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva: Sobre com la forma pot multiplicar el fons

A partir de 20,00€
Comprar Entrades
Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva → IDEAL - Centre Arts Digitals
6/02/2022

Un dels grans valors del teatre contemporani britànic és que inverteix molts esforços en aportar innovació, originalitat, nous llenguatges, sense desviar-se de les dramatúrgies formals o clàssiques (el que diríem, vulgarment, teatre de text). Noves dramatúrgies que transgredeixen forma i fons, que conviden al públic a participar-ne de formes diverses, mantenint, però, una lleialtat al poder del text, de la paraula, del llenguatge o de la història. El text és sagrat (quan s’escriu i també quan es diu), a diferència del teatre contemporani alemany, on la innovació fa dècades que mira cap a noves escenes post-dramàtiques o, com ara s’anomena, teatre híbrid, deixant una mica de banda la història, el personatge o la congruència espai-temps per endinsar-se en el teatre més performatiu, documental, transdisciplinar que ha esdevingut, darrerament, marc de referència pel què fa a la innovació, també a casa nostra.

Jo, que m’alineo molt més amb el paradigma d’innovació britànic (és a dir, la lleialtat al text), fa temps que segueixo la pista a alguns dels seus autors més consolidats que generen, any rere any, noves i fascinants propostes que poques vegades arriben fins a Catalunya: Caryl Churchill, Sarah Kane, Philip Ridley, Simon Stephens, Mark Ravenhill, Martin Crimp, Chris Goode… o Tim Crouch.

L’obra que es pot veure aquests dies a la Sala Beckett és un d’aquests experiments. Des d’un punt de vista formal, un dels més audaços del seu autor, fins a la data. Recomanació: no llegir RES sobre de què va l’obra o en què consisteix l’experiment. Només explicaré que, en arribar, cada espectador rep un llibre —una sort de Bíblia il·lustrada, no diré més— que conté el guió sencer de l’obra, dibuixos… i alguna cosa més. És un llibre (que recomano no obrir fins que no comenci l’espectacle) imprescindible per conèixer i entendre la història que se’ns explicarà.

Una vacil·lada de l’autor per captar, de bon començament, l’atenció del públic? Ni de bon tros. La jugada queda més que justificada, un cop es desvetlla el contingut de l’obra. Se’ns parlarà d’una profecia i se’ns convidarà a formar part d’un culte. No som, els espectadors, al cap i a la fi, participants d’un ritu (suposadament catàrtic) cada cop que assistim a una obra de teatre?

Salvació total… és, també, un qüestionament de la frontera entre actors i espectadors, entre autoria i creació col·lectiva. La història, al final, és el menys important (de fet, el desenllaç, més enllà de la seva bellesa formal, és la part menys sorprenent o interessant de la proposta). La lliçó magistral resideix en com explicar una història que ja s’ha explicat abans (com gairebé totes les històries) d’una manera absolutament nova, interessant, que la transformi en una història diferent, commovedora, necessària. I això és el que fa Tim Crouch (i l’equip de Sixto Paz): explicar-nos una història necessària… i amb ella, fer-ne una obra d’art.

← Tornar a Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva