Marc Ribera

Una construcció -una obra arquitectònica- és un ésser inert o té ànima? És l’arquitectura tècnica o art? Quin són els principis que en regirien la part artística? Ha de tenir en compte el creador el públic a l’hora de pensar la seva obra? Treballar per a l’home com a individu o per a l’home com a espècie? Ha de veure’s, doncs, el creador, condicionat per les expectatives i patrons estètics preexistents o, com a obra d’art, ha de transcendir-los i dirigir-se cap a un pensament visionari? És llavors quan l’arquitectura deixa de ser un exercici funcional per transformar-se en un acte artístic? La novel·la d’Ayn Rand posada en escena per Ivo van Hove al Teatre Lliure dins del marc del […]

La qüestió de si un clàssic manté l’actualitat i requereix la seva reposada en escena queda resolta amb rotunditat en aquesta adaptació lliure d’Un enemic del poble feta per Les Antonietes, que converteixen aquest text del segle XIX en una proposta contemporània, actual i necessària en els dies convulsos política i socialment que vivim. Un conflicte que enfronta la raó i el poder, la veritat i els interessos econòmics. Un home -l’home més fort del món- contra l’interès velat i banyat en hipocresia d’alguns que no estan disposats a perdre un bri del seu poder -adquisitiu-, tant se val si estan en joc altres vides. De moment, 132 anys després, la mesquinesa que descriu Henrik Ibsen, a l’ordre del dia. […]

De nou ens plantem davant del repte de fer de la quotidianitat, de la normalitat… de la mediocritat alguna cosa interessant. Aquesta és la història de dues dones, ni joves ni velles, ni riques ni extremadament pobres. Dues dones que treballen a la cuina d’un restaurant preparant el menú del dia, cada dia de les seves anodines existències. El seu bot de salvació: les vides fictícies dels personatges de la telenovel·la del matí, als quals projecten les il·lusions d’una vida diferent, emocionant, real, que trenqui amb la rutina assassina i desesperançada de la que no s’atreveixen a sortir. Aquesta no és -a opinió d’aquest humil espectador-, el millor text de Marilia Samper. Ofereix un retrat simple i naïf (la lectura […]

Costa comprendre com, en els temps que corren, un text com el que signa Max Marieges pot haver arribat a estrenar-se a una sala professional de Barcelona. Costa imaginar que un grup de persones (amb experiència i criteri) hagin arribat a creure que això podia ser una comèdia d’èxit. Costa pair que s’hagin invertit milers i milers d’euros en un producte d’una qualitat tan inexplicable com aquest. Costa i fa mal. De l’obra, poca cosa a dir: un cúmul de tòpics que comença amb la interessant situació d’un matrimoni que adquireix una vivenda a un bloc de pisos on no hi ha més veïns (santa pau i silenci) i segueix amb un embolic de germans casats, mares adúlteres, pares absents […]

Vagin al Teatre Romea i vegin El loco y la camisa. Vagin i gaudeixin d’una obra de teatre absolut. Vagin i emocionin-se. Vagin i coneguin el teatre en estat pur. Un senzill i meravellós text de Nelson Valente serveix a la Companyia Banfield Teatro Ensamble de Buenos Aires per posar en escena una història molt quotidiana que parla de la veritat i la mentida. La mentida que apareix quan menys t’ho esperes, a la paret de casa, com una humitat que algú córrer a tapar, a corre-cuita, amb una capa de pintura blanca. Però, voraç, la humitat torna a escolar-se per la porositat de la paret i apareix, de nou, a un altre lloc. Cal ser determinant amb les mentides […]