Marc Ribera

Lapònia és una comèdia perfecta. El text és de premi i les interpretacions no es queden per sota (el Roger Coma mereix, m’atreveixo a reclamar, un Butaca i un Max per la seva divertidíssima interpretació d’un finès casat amb una catalana, perfeccionista, liberal… i impotent). L’obra mereix cada minut de la nostra atenció i cada aplaudiment del públic. Dóna gust veure que el teatre comercial també pot tenir una factura i qualitats excel·lents. Personalment, vaig sortir amb la sensació d’haver vist un Edward Albee o un Yasmina Reza. Feliç de comprovar que la dramatúrgia catalana pot també assolir aquesta volada. No em sembla que sobri ni un dels 75 minuts que dura la proposta. La intensitat i diversitat de temes […]

ASAP és la invitació que ens fa el Marc Rosich per reflexionar sobre la violència de gènere. Una violència que presenta a escena de forma subtil, elegant i colpidora. Amb cops de puny invisibles, disfressats de jocs de nens, que arriben i fereixen, però, de veritat. Amb paraules i somriures tendres i agres al mateix temps. Amb personatges dominadors i dominats, presos i víctimes de la manipulació i el control. Víctimes i agressors per igual. ‘Actes de solidaritat amb el patriarcat’ és una obra allunyada del clixé que ens presenta una sèrie de personatges anònims que representen el bo i pitjor de nosaltres mateixos. Agressors que necessitem de la violència per driblar la por de ser humans. Víctimes atrapades en […]

La Sala Beckett decideix apostar per un text valent i creatiu de Ferran Joanmiquel que posa en escena el director i també dramaturg Jordi Prat i Coll amb grans dosis d’imaginació i un desplegament visual, a moments, màgic. Es tracta d’una obra d’allò més interessant perquè el seu contingut és una història que s’atreveix a explorar racons de la imaginació poc transitats i perquè formalment l’autor no ha tingut cap por d’estirar el llenguatge en totes les direccions de l’espai i del temps per capturar allò intangible que només forma part de l’experiència humana i que, precisament per això, ha de ser matèria de tractament teatral. Un diàleg a tres bandes que ens endinsa en el món intern de tres […]

Per què Roland Schimmelpfennig situa la seva obra en algun punt indeterminat del sud-est asiàtic és un misteri tan ben plantat com els personatges que transiten per les diferents escenes esbiaixades, caòtiques, trepidants i brutalment divertides composen aquest mosaic oriental que és El drac d’or. Un mosaic al qual no és tan important el contingut dramàtic com cadascuna de les peces que el formen; cadascuna de les instantànies ben enfocades, delirants que se succeeix sense pausa ni descans per acabar composant un precís collage escènic, original i ple de peripècia. Tot i tothom està a un bravíssim nivell. És difícil distingir, sense haver llegit el text, fins a quin punt els nombrosos instants de genialitat són mèrit de l’autor, de […]

Titllar aquest Shakespeare de pla pot semblar arriscat quan, a primera vista, aquesta de-construcció se’ns presenta exuberant, extrema, acolorida i musicada -de manera bastant tòpica- des del seu principi fins al seu final. La lectura que es fa de l’obra -una de les tragèdies més complexes de l’autor en forma i fons- és plana i dolorosament superficial només en alguns dels seus punts. Semblaria que, a ulls del director David Selvas, traslladar l’Atenes clàssica en que està situada l’acció original a l’Atenes actual significa desprendre de complexitat i profunditat a alguns dels personatges descrits pel bard i fer-los parlar i relacionar-se com adolescents a un micro-món que comença i acaba a una festa de música techno. Shakespeare, com qualsevol altre […]