Marc Ribera

Costa comprendre com, en els temps que corren, un text com el que signa Max Marieges pot haver arribat a estrenar-se a una sala professional de Barcelona. Costa imaginar que un grup de persones (amb experiència i criteri) hagin arribat a creure que això podia ser una comèdia d’èxit. Costa pair que s’hagin invertit milers i milers d’euros en un producte d’una qualitat tan inexplicable com aquest. Costa i fa mal. De l’obra, poca cosa a dir: un cúmul de tòpics que comença amb la interessant situació d’un matrimoni que adquireix una vivenda a un bloc de pisos on no hi ha més veïns (santa pau i silenci) i segueix amb un embolic de germans casats, mares adúlteres, pares absents […]

Vagin al Teatre Romea i vegin El loco y la camisa. Vagin i gaudeixin d’una obra de teatre absolut. Vagin i emocionin-se. Vagin i coneguin el teatre en estat pur. Un senzill i meravellós text de Nelson Valente serveix a la Companyia Banfield Teatro Ensamble de Buenos Aires per posar en escena una història molt quotidiana que parla de la veritat i la mentida. La mentida que apareix quan menys t’ho esperes, a la paret de casa, com una humitat que algú córrer a tapar, a corre-cuita, amb una capa de pintura blanca. Però, voraç, la humitat torna a escolar-se per la porositat de la paret i apareix, de nou, a un altre lloc. Cal ser determinant amb les mentides […]

El tiempo inmóvil o la dificultat de fer entretinguda una obra el tema de la qual és el tedi, l’avorriment. Una dona ficada a una garita d’autopista. Una dona que parla sola -quin remei. La reflexió més lúcida que fa, al cap de pocs minuts de començar l’espectacle: “Es que aquí no pasa nada.” Malauradament, aquesta premonició es reitera des del principi fins al final de l’obra. Cotxes que passen, cançons de banda sonora de road-movie americana i la nostra protagonista que imagina escenes en veu alta amb un llenguatge que desprèn certa poètica urbana. Unes escenes que, si es decidís a escriure, tal vegada podria arribar a publicar una novel·la d’èxit que li permetés canviar de feina; abandonar, finalment, […]

Avui he tingut l’immens plaer de prendre una relaxada cervesa mentre assistia d’amagat a una més que interessant -necessària- conversa entre el dictador portuguès Sidónio Pais, la ballarina i coreògrafa nord-americana Isadora Duncan i el director espanyol Luis Buñuel. He pogut conèixer, a través de les seves paraules, anècdotes i detalls de les seves vides, així com gaudir de la brillant dialèctica imaginada pel dramaturg Hélder Costa que va composar aquest encontre com una fantasia escènica per conèixer les idees i aportacions -enfrontar els seus discursos- d’aquests personatges tan heterogenis com transcendents. Que les seves veus hagin estat encarnades per tres grans de l’escena com són el Xavier Pujolràs, el Pep Tosar i la Vicky Penya només afegeix interès a […]

Inapel·lable és la proposta de la jove troupe capitanejada pel Josep Maria Flotats -experimentat llop de mar- que en el seu retorn al TNC composa un disseny d’intencions intel·ligent i ric en matisos que els grumets a càrrec executen amb excel·lència incontestable. Una tripulació que treballa amb precisió i elegància, per facilitar l’enorme plaer d’escoltar les paraules que conformen aquest meravellós text amb claredat i contundència. Un espectacle que diverteix i emociona. Congratular tots els actors i destacar la feina de la Vicky Luengo per captivadora i del Bernat Quintana per sòbria i justa. Una obra, doncs, molt recomanada per a qualsevol públic que desitgi gaudir d’una proposta de repertori que no va -ni ho pretén- més enllà de posar […]