Marc Ribera

Karmig és una obra articulada a través d’una sèrie de flashbacks que, a poc a poc, van component un trencaclosques a través del qual l’espectador pot reconstruir una bonica història d’amor: la de la Laia (una jove somiadora, atrevida, directe i, al mateix temps, obsessionada amb els peluixos de l’IKEA) i el Toni (un jove poruc, supersticiós i divertidament hipocondríac). La peça és original en com defuig la idealització romàntica per buscar una mirada més contemporània sobre una relació de parella jove, moderna, i una mica infantilitzada, on la comunicació sincera és l’eix al voltant del qual giren els diàlegs. L’interès de la història romàn, durant massa estona, en una tessitura casual, de comèdia lleugera, sense cap esdeveniment que tensi […]

Qui no sàpiga què va a veure, no conegui la família Pla-Solina o no hagi vist abans l’Oriol Pla dalt d’un escenari, segurament, sortirà del Romea al·lucinat. Per això, és important conèixer els antecedents. Travy es va estrenar el 2018 a l’Espai Lliure. Després, l’obra va anar a la Beckett, a la Biblioteca de Catalunya, al Teatre de l’Abadia de Madrid… i, evidentment, ha fet gira per Catalunya. També ha rebut el Premi de la Crítica al Millor espectacle de petit format. I ara, recala al Romea. Un somni de trajectòria pel que seria el primer gran projecte que assumeix l’Oriol com a autor i director. Els Pla‑Solina tenen una llarga trajectòria escènica: Quimet Pla (pare) va ser un dels […]

Tothom coneix en Sergi López: podria tractar-se del veí de dalt, del profe de la seva filla o del carnisser de la plaça. Ha esdevingut, però, per fortuna de molts, actor. Un actor reconegut dins i fora de les nostres fronteres que ha treballat, sobretot, a França i, també, molt, en el que coneixem habitualment com a cinema d’autor. Tenir-lo al Poliorama aquests dies és un luxe que no es pot deixar perdre. I no perquè sigui l’actor català que, potser, més sovint trepitja catifes com la de Cannes o perquè sigui, probablement, l’actor català més conegut a França, o perquè justament aquesta mateixa setmana també se’l pot veure protagonitzant una road-movie èpica i fantàstica, a cinemes de casa nostra […]

És d’agraïr que el TNC aposti per una proposta contemporània d’una dramaturga jove, britànica, sorprenent i irreverent com és Alice Birch. No és la primera obra d’aquesta autora que veiem als escenaris catalans; és la segona. L’any passat, vam poder veure les dues parts de BLANK: una proposta, també experimental, on s’explica la vida d’uns pares i uns fills a través de dues obres diferents però connectades i representades, de forma simultània, als teatres Tantarantana i La Seca. Aquest any, arriba Anatomia d’un suïcidi: una altra investigació formal on l’autora ens explica la història de tres dones (àvia, mare i filla) també de forma simultània; ara, però, sobre un sol escenari. Les tres històries succeeixen a la vegada, al mateix […]

De Harold Pinter, coneixem obres que són produïdes amb certa regularitat als escenaris catalans, com The Birthday Party, The Homecoming, The Caretaker o The Dumb Waiter. En aquest cas, tenim al davant una de més curta, que forma part d’una trilogia anomenada Other Places, a la que també hi trobem Victoria Station i Family Voices. Una mena d’Alaska es basa, a més, en el conegut llibre d’Oliver Sacks que també va ser origen de la famosa pel·lícula Despertares, on apareixia el cèlebre i tristament desaparegut Robin Williams (acompanyat del fantàstic Robert de Niro). Tota aquesta introducció la faig perquè, de l’obra que se’n pot veure aquests dies al Lliure, no sé què dir. Com a espectador, em va avorrir i […]