Marc Ribera

Tothom coneix en Sergi López: podria tractar-se del veí de dalt, del profe de la seva filla o del carnisser de la plaça. Ha esdevingut, però, per fortuna de molts, actor. Un actor reconegut dins i fora de les nostres fronteres que ha treballat, sobretot, a França i, també, molt, en el que coneixem habitualment com a cinema d’autor. Tenir-lo al Poliorama aquests dies és un luxe que no es pot deixar perdre. I no perquè sigui l’actor català que, potser, més sovint trepitja catifes com la de Cannes o perquè sigui, probablement, l’actor català més conegut a França, o perquè justament aquesta mateixa setmana també se’l pot veure protagonitzant una road-movie èpica i fantàstica, a cinemes de casa nostra […]

És d’agraïr que el TNC aposti per una proposta contemporània d’una dramaturga jove, britànica, sorprenent i irreverent com és Alice Birch. No és la primera obra d’aquesta autora que veiem als escenaris catalans; és la segona. L’any passat, vam poder veure les dues parts de BLANK: una proposta, també experimental, on s’explica la vida d’uns pares i uns fills a través de dues obres diferents però connectades i representades, de forma simultània, als teatres Tantarantana i La Seca. Aquest any, arriba Anatomia d’un suïcidi: una altra investigació formal on l’autora ens explica la història de tres dones (àvia, mare i filla) també de forma simultània; ara, però, sobre un sol escenari. Les tres històries succeeixen a la vegada, al mateix […]

De Harold Pinter, coneixem obres que són produïdes amb certa regularitat als escenaris catalans, com The Birthday Party, The Homecoming, The Caretaker o The Dumb Waiter. En aquest cas, tenim al davant una de més curta, que forma part d’una trilogia anomenada Other Places, a la que també hi trobem Victoria Station i Family Voices. Una mena d’Alaska es basa, a més, en el conegut llibre d’Oliver Sacks que també va ser origen de la famosa pel·lícula Despertares, on apareixia el cèlebre i tristament desaparegut Robin Williams (acompanyat del fantàstic Robert de Niro). Tota aquesta introducció la faig perquè, de l’obra que se’n pot veure aquests dies al Lliure, no sé què dir. Com a espectador, em va avorrir i […]

El punt de partida d’Alícia en un món real és interessant, enginyós i prometedor. L’Alícia és una dona dels nostres temps: madura, intel·ligent, amb personalitat, que es fa preguntes, que estima fora de la norma, que s’envolta de dones que l’estimen, cadascuna a la seva manera. L’Alícia té càncer i un mirall que li reflecteix la dura realitat a la què s’ha d’enfrontar. Un mirall que es transforma, per art i màgia del teatre, en una porta cap a un món no tan real que li permet trobar-se amb ella mateixa: l’Alícia més íntima, més desconeguda; potser, també, la més real. Un mirall que també li permet trobar-se amb personatges sorprenents i màgics que li aporten altre tipus de respostes, […]

La proposta que es pot veure aquests dies a la Beckett és un clar exemple de com de complicat és fer teatre. A nivell formal, la proposta és excel·lent: un títol suggerent que genera més preguntes que respostes; una història que, centrada en els petits detalls quotidians d’unes vides que podrien ser les de qualsevol de nosaltres, ens mostra les entranyes més profundes d’una societat consumista i alienada; una posada en escena de primer nivell, amb actors impecables, una escenografia moderna i conceptual, una il·luminació precisa… i tanmateix, l’obra, malgrat la seva curta durada, es fa eterna. En primer lloc, i fent un exercici de sostenibilitat econòmica —que tant de bo no haguéssim de fer, però no està el món, […]