Marc Ribera

Per què Roland Schimmelpfennig situa la seva obra en algun punt indeterminat del sud-est asiàtic és un misteri tan ben plantat com els personatges que transiten per les diferents escenes esbiaixades, caòtiques, trepidants i brutalment divertides composen aquest mosaic oriental que és El drac d’or. Un mosaic al qual no és tan important el contingut dramàtic com cadascuna de les peces que el formen; cadascuna de les instantànies ben enfocades, delirants que se succeeix sense pausa ni descans per acabar composant un precís collage escènic, original i ple de peripècia. Tot i tothom està a un bravíssim nivell. És difícil distingir, sense haver llegit el text, fins a quin punt els nombrosos instants de genialitat són mèrit de l’autor, de […]

Titllar aquest Shakespeare de pla pot semblar arriscat quan, a primera vista, aquesta de-construcció se’ns presenta exuberant, extrema, acolorida i musicada -de manera bastant tòpica- des del seu principi fins al seu final. La lectura que es fa de l’obra -una de les tragèdies més complexes de l’autor en forma i fons- és plana i dolorosament superficial només en alguns dels seus punts. Semblaria que, a ulls del director David Selvas, traslladar l’Atenes clàssica en que està situada l’acció original a l’Atenes actual significa desprendre de complexitat i profunditat a alguns dels personatges descrits pel bard i fer-los parlar i relacionar-se com adolescents a un micro-món que comença i acaba a una festa de música techno. Shakespeare, com qualsevol altre […]

El CCCB se suma (diria que des de l’any passat) al llistat d’escenaris on se serveixen alguns dels espectacles més alternatius programats dins de l’edició d’enguany del Festival Grec. És de celebrar que s’aposti per l’experimentació, per donar oportunitat a nous llenguatges, nous models artístics -que fins ara acostumaven a venir de fora del país- que permetin a creadors i intèrprets locals jugar amb noves propostes escèniques, lluny de la tensió i la prudència del circuit privat on la rendibilitat d’una producció o d’una sala fa, en aquests temps, molt complicats aquesta mena de productes. La proposta del Moisés Maicas -director i artífex de l’espectacle- consisteix en ajuntar dos mons distants com són Shakespeare (El somni d’una nit d’estiu) i […]

Un dels molts problemes de representar un text de William Shakespeare és que la distància entre els personatges de les seves obres -especialment a les tragèdies i a les peces històriques- i el jo actual és molt gran. Les dosis de por, violència i dolor que carreguen els seus personatges rarament és experimentada a les nostres vides modernes. Segurament no cal, per arribar a fer-ne una interpretació emocionant i colpidora. El que sí cal, però, és realitzar un humil i exhaustiu treball d’anàlisi i comprensió, un viatge cap a la introspecció física i emocional de l’ésser humà per poder recrear amb veracitat una història èpica com és la d’Enric V, si és això el que volem fer. Sinó, la densa […]

Què fa de Harold Pinter un dels dramaturgs més respectats i paradigmàtics del teatre modern? Què hi ha a les seves obres que, darrera d’una aparent normalitat, l’espectador acaba submergit en atmosferes estranyes però conegudes, surrealistes però significatives? Harold Pinter va rebre el Premi Nobel l’any 2005 (tres anys abans de morir) per descobrir-nos, a les seves obres, “el precipici sota la irrellevància quotidiana”. Per ser capaç de reproduir sobre un escenari aquestes situacions, sovint habituals en reunions entre membres d’una mateixa família, on la comunicació és qualsevol cosa menys directa; on els gestos, les paraules, els silencis i els comentaris estan carregats del passat, de tot el que cadascú sap de l’altre, de tots els comptes pendents, retrets, enveges […]