Marc Ribera

El CCCB se suma (diria que des de l’any passat) al llistat d’escenaris on se serveixen alguns dels espectacles més alternatius programats dins de l’edició d’enguany del Festival Grec. És de celebrar que s’aposti per l’experimentació, per donar oportunitat a nous llenguatges, nous models artístics -que fins ara acostumaven a venir de fora del país- que permetin a creadors i intèrprets locals jugar amb noves propostes escèniques, lluny de la tensió i la prudència del circuit privat on la rendibilitat d’una producció o d’una sala fa, en aquests temps, molt complicats aquesta mena de productes. La proposta del Moisés Maicas -director i artífex de l’espectacle- consisteix en ajuntar dos mons distants com són Shakespeare (El somni d’una nit d’estiu) i […]

Un dels molts problemes de representar un text de William Shakespeare és que la distància entre els personatges de les seves obres -especialment a les tragèdies i a les peces històriques- i el jo actual és molt gran. Les dosis de por, violència i dolor que carreguen els seus personatges rarament és experimentada a les nostres vides modernes. Segurament no cal, per arribar a fer-ne una interpretació emocionant i colpidora. El que sí cal, però, és realitzar un humil i exhaustiu treball d’anàlisi i comprensió, un viatge cap a la introspecció física i emocional de l’ésser humà per poder recrear amb veracitat una història èpica com és la d’Enric V, si és això el que volem fer. Sinó, la densa […]

Què fa de Harold Pinter un dels dramaturgs més respectats i paradigmàtics del teatre modern? Què hi ha a les seves obres que, darrera d’una aparent normalitat, l’espectador acaba submergit en atmosferes estranyes però conegudes, surrealistes però significatives? Harold Pinter va rebre el Premi Nobel l’any 2005 (tres anys abans de morir) per descobrir-nos, a les seves obres, “el precipici sota la irrellevància quotidiana”. Per ser capaç de reproduir sobre un escenari aquestes situacions, sovint habituals en reunions entre membres d’una mateixa família, on la comunicació és qualsevol cosa menys directa; on els gestos, les paraules, els silencis i els comentaris estan carregats del passat, de tot el que cadascú sap de l’altre, de tots els comptes pendents, retrets, enveges […]

Una construcció -una obra arquitectònica- és un ésser inert o té ànima? És l’arquitectura tècnica o art? Quin són els principis que en regirien la part artística? Ha de tenir en compte el creador el públic a l’hora de pensar la seva obra? Treballar per a l’home com a individu o per a l’home com a espècie? Ha de veure’s, doncs, el creador, condicionat per les expectatives i patrons estètics preexistents o, com a obra d’art, ha de transcendir-los i dirigir-se cap a un pensament visionari? És llavors quan l’arquitectura deixa de ser un exercici funcional per transformar-se en un acte artístic? La novel·la d’Ayn Rand posada en escena per Ivo van Hove al Teatre Lliure dins del marc del […]

La qüestió de si un clàssic manté l’actualitat i requereix la seva reposada en escena queda resolta amb rotunditat en aquesta adaptació lliure d’Un enemic del poble feta per Les Antonietes, que converteixen aquest text del segle XIX en una proposta contemporània, actual i necessària en els dies convulsos política i socialment que vivim. Un conflicte que enfronta la raó i el poder, la veritat i els interessos econòmics. Un home -l’home més fort del món- contra l’interès velat i banyat en hipocresia d’alguns que no estan disposats a perdre un bri del seu poder -adquisitiu-, tant se val si estan en joc altres vides. De moment, 132 anys després, la mesquinesa que descriu Henrik Ibsen, a l’ordre del dia. […]