Lluís Mayench Pierre

Sovint el teatre et regala nits irrepetibles. És per això que ens agrada tant. Un cop n’has viscut la primera, en vols més i més… Però cada vegada és més difícil aconseguir-ho. Hi ha massa factors que han de convergir en un espai i un temps alhora. Doncs bé, l’obra capitanejada per Licia Maglietta ho assoleix. I ho saps des del primer instant, quan s’il·lumina l’escenari i la veus allà asseguda. Quina manera de seure i de moure’s i de parlar! Treballa tant al detall que amb poc ho diu tot. Durant els silencis pots veure perfectament el seu discurs intern només veient els petits moviments del cap, del tors, de les mans… Aconsegueix que al cap de 10 minuts […]

La Norma de l’Extinció és un còctel d’il·lusió, treball ben fet, risc, exploració teatral i encert. Una beguda que passa suau però amb matisos suficients per a poder-los assaborir. L’obra original de Txékhov (Platónov) és sacsejada amb tal destresa que conserva tota l’aroma i l’ànima. El ritme és constant i es serveix amb petites dosis de genialitat. Els personatges viuen una nit boja plena d’alcohol, amor, trobades inesperades i decisions difícils. Són joves i s’ho passen bé (molt bé) però el futur ràpidament esdevé present i esquivar-lo es fa impossible. Tot i la durada, no embafa ni emborratxa. Feta per una companyia jove que de ben segur que aconseguirà, entre els seus espectadors, uns quants addictes.

FEM. La llista de Lourdes. Sota aquest títol enigmàtic s’hi amaga un espectacle diferent i necessari. És diferent perquè està plantejat com una classe on el públic està assegut al voltant d’una gran taula i ha de començar omplint un dossier (no us espanteu que us deixen copiar amb el mòbil!). I tot això per a què? Doncs ben senzill, hem de cercar entre unes llistes de noms d’artistes que hi ha damunt la taula els que són dones. Com ja us podeu imaginar, en són ben poques les que hi surten i aquest és el punt de partida de la peça. A partir d’aquí, durant una hora repassarem i descobrirem 13 dones que utilitzen el seu cos per fer […]

Nosotros no nos mataremos con pistolas és una obra que tracta el retrobament d’un grup d’amics que fa 5 anys que no es veuen. A diferència d’altres peces que comparteixen premisa, aquesta s’allunya dels clixés del gènere i aprofita els tòpics per avançar a tota velocitat. Les rèpliques són ràpides i esmolades. Els personatges estan ben definits des del principi i tenen una bona evolució encara que en alguns moments tingui salts un pèl bruscos/forçats i algunes accions quedin precipitades. No obstant això, han aconseguit crear (recrear) una situació altament reconeixible. Uns mil·lenials de 30 que fan balanç de què han “aconseguit” i de qui són a partir de retrets, desitjos, mentides… i, sobretot, moltes veritats (d’aquelles que fan mal). […]

Quatre nens castigats sense pati (bé, dues nenes i dos nens) miren des de la finestra de l’aula com els seus companys i companyes juguen a futbol, munten coreografies i fan de pares i mares. Gran part de l’obra fa la sensació d’una gran coreografia d’imatges, frases conegudes i moviments corals que mantenen el nivell energètic molt alt. El ritme es genera a partir de diferents escenes (algunes narrades i d’altres interpretades) i uns monòlegs que ajuden a la reflexió. I és que entre la comèdia i els llocs comuns proposats també existeix un espai per veure com les conductes innocents de la infància ens han marcat a l’hora d’entendre la competitivitat, la pertinença a un grup, el gènere, les […]