Lluís Mayench Pierre

Representar Shakespeare no és una idea nova. Només cal mirar la cartellera per veure que sempre se’n fa una o una altra. Ara bé, fer-ho a la manera clown ja és més excepcional i encara ho és més si es tracta d’Otel·lo! Una de les tragèdies més conegudes i que menys espai deixa per la comicitat. Però ser original de poc serviria si a l’escenari no veiéssim l’espectacle que ens ofereixen aquests argentins. Des del primer minut ja estan suant la camisa (literalment). Un ritme vertiginós i divertidíssim ens porta d’una escena a una altra (passant per situacions còmiques, bromes, gags…) amb un treball físic (de cos i veu) precís i desacomplexat. Una escenografia modular que va creant diferents espais […]

Em rendeixo. Em rendeixo al talent de tots els que han fet possible aquesta peça. Em rendeixo a la feina ben feta. I sobretot em rendeixo a l’energia i potència escènica de Raquel Ferri (no és el seu primer treball però té un punt de fundacional). Ella és Joana d’Arc i Joana d’Arc és ella. I ambdues caminen com una de sola pel paradís perdut de la infantesa, entre l’olor de les garrofes, els racons del poble (que de tan concret esdevé universal) i utilitzant tota la riquesa lingüística de la Vall d’Albaida I com l’Alícia, amb conillet blanc inclòs, ens obre les portes d’un conte inoblidable. Malgrat ser pràcticament un monòleg, Joana no està mai sola. Com a públic […]

Els Dara Teatre han demostrat ser una companyia molt intel·ligent. Han aixecat el cap, han mirat al seu voltant i ens ho tornen en forma d’una comèdia molt original. I quan dic original no em refereixo a innovadora o trencadora sinó a tornar a l’origen: disseccionar la societat, trobar-ne els defectes i posar-nos-els davant del nas. El tema de l’obra ja us el podeu imaginar: les relacions humanes i les xarxes de comunicació. (algú, de manera força encertada, ha dit que és com un episodi de Black Mirror en clau de comèdia) I ja que han aixecat el cap, jo els hi demano que no el baixin. Primer de tot, perquè poden estar orgullosos de tenir entre mans una obra […]

Poques vegades surts del teatre pensant que acabes de veure un espectacle que hauria d’estar ple cada dia. I sóc conscient que Distancia siete minutos no és una obra per a tots els públics. No tracta un tema amable, ni agradable i tampoc ho fa des d’una estructura formal fàcilment reconeixible ni còmode. En el mateix moment que la humanitat decideix aixecar la vista i explorar el planeta Mart (a 225.300.000 km de la Terra) el protagonista d’aquesta història s’enfonsa en la recerca del seu propi “jo” i la relació amb la seva feina i el seu pare. Ens trobem davant la davallada a l’infern (el seu planeta roig particular) d’un jutge de quaranta anys dialogant amb l’artificiosa i magnífica […]

El viatge d’Orfeu és una pausa plena de música. Un parèntesi que ens permet pensar en nosaltres, en les decisions que prenem, en com estem vivint. Quines són les nostres pors? Quins són els nostres límits? Els nostres desitjos, la felicitat… Un moment, mitologia grega, coneix-te a tu mateix… no serà una obra molt densa? Rotundament no. Un dels encerts d’aquesta proposta són les vuit històries que canalitzen el discurs. Vuit històries actuals i molt diferents entre si que et desperten l’interès a nivell narratiu i t’atrapen a nivell emocional. L’altra gran punt fort de la posada en escena és la música en directe (un deu pels músics que saben llegir el que està passant en cada moment) la qual […]