Lluís Mayench Pierre

El pensament és sempre moviment i la poesia esdevé carn damunt l’escenari. Emparades per una escenografia minimalista, suggerent i canviant, les dues ballarines ens conviden a entrar, per la via abstracta, a la vida i obra de la filòsofa malaguenya. És un espai de llum i ombra, velat, on el temps es veu afectat per les duplicitats, les veus en off i les projeccions. Tenim la sensació d’irrompre en un espai íntim, personal i perdut que es recupera amb dolor i tendresa. No obstant això, sovint fa la sensació que Maria Zambrano esdevé només el pretext, l’excusa, el llenç per on es balla. Les paraules ressonen amb potència dins nostre mentre la dansa s’allunya. I també passa a l’inrevés, la […]

Prendre decisions no és fàcil i menys quan aquestes afecten el teu futur. Quan acabi la nit ens presenta tres històries on els protagonistes es veuran fregant el que creuen un punt de no-retorn amb tot el que això comporta. L’encert de l’obra, sense cap mena de dubte, és el tema. La facilitat per reproduir llocs comuns i angoixes col·lectives. Som capaços d’emmirallar-nos amb els dubtes dels personatges (més que no pas amb els personatges) i passar una estona qüestionant-nos què faríem o, més ben dit, què fem quan ens passa a nosaltres. Quan acabi la nit és una bona proposta però li falta ritme i profunditat. Algunes situacions són tòpiques, d’altres és difícil d’entrar-hi i les parts més còmiques […]

És una obra que amaga dins seu un gran potencial (temàtic, dramatúrgic i actoral) però fa la sensació que hagi sortit del forn abans d’hora. I és una llàstima perquè les situacions que proposa són prou diferents per a sorprendre però tenen un regust de realitat que les fa molt interessants. Però ensenyar les dents no és mossegar. I és que una de les virtuts d’aquesta peça és que malgrat que tot el que diu, tot el que ensenya i tot el que hi passa ja ho sabem i ja ho hem vist altres vegades, manté un aire fresc que l’omple de vida en tot moment. És capaç d’enganxar-nos amb uns personatges força atípics i una actitud gamberra (tot i […]

És una d’aquelles obres que desitjaria que m’agradés. Està feta amb cura i paciència. Fa emergir imatges segrestades de l’imaginari col·lectiu. La poètica de la 3a edat converteix qualsevol anhel en aventura i qualsevol acció en proesa. El treball físic (cos i veu) dels actors és magistral. I l’escenografia és un treball de síntesi acotat i efectiu. Quatre gàbies que es resignifiquen minut a minut i l’espai sonor, que omple certes transicions, fa de contrast a la grisor cromàtica de l’obra. Però la veritat és que no em va acabar de convèncer. M’era tan fàcil d’entrar-hi com de sortir-hi. El sentit de l’humor que salpebra tota la peça no m’ajudava gaire a concentrar-me amb l’escena visual proposada (tot i que […]

Un musical de producció pròpia, bones veus i música en viu. Per què no acaba de funcionar? En primer lloc, l’argument. Em sap greu dir-ho però és com veure un capítol (divertit però allargassat) d’una sèrie televisiva. Fa la sensació que allò que tenim damunt l’escenari ja ho hem vist d’altres vegades. En segon lloc, l’escenografia. Més pobra que guapa. Converteix la crítica (si és que n’hi ha) en una mena d’autoparòdia que no ajuda gens a desenvolupar un tema que, “a priori”, sembla interessant. Per últim, les cançons. No vull dir que estiguin mal interpretades ni que no tinguin nivell. Però crec que li falta un parell de temes que destaquin per sobre de la resta. Dit tot això, […]