Lluís Mayench Pierre

Arma de Construcción Masiva és la segona proposta de la companyia Jose y sus Hermanas (amb alguns canvis al repartiment) que es reafirma en un estil propi i es consolida com a companyia, jove, emergent i que cal seguir de ben a prop. Aquesta vegada, Sílvia Ferrando, desdibuixa encara més la fina línia entre realitat i ficció, entre actor i personatge i posa en alerta al públic davant la incomoditat de no saber mai si allò que s’explica és cert o no. Una aposta encertada i adequada en els temps que estem vivint però que no acaba de brillar, ja que, en el fons, si són veritat o no les històries privades i familiars que ens expliquen, és força irrellevant. […]

La jove companyia la Ràtzia s’estrena als teatres amb Croades la reconeguda obra de Michel Azama i ho fa amb una energia i una tècnica increïbles. Tots som fantasmes de les guerres. Fins i tot de les que no hem lluitat. L’escenari esdevé un camp de batalla estèril per on travessa una guerra que alhora és totes les guerres, també les nostres. El temps i l’espai es rebreguen i escupen personatges de diferents èpoques, països i religions. I aquí trobem un dels grans encerts d’aquesta proposta escènica. Els actors i actrius de la companyia han aconseguit dotar d’una vida única a cadascun d’aquests personatges (sovint més d’un per actor) dotant-los d’una corporalitat i una veu que atrapa. L’altre encert es […]

L’oblit i el silenci s’esquerden sota la força poètica de Veus de Txernòbil. Una peça de teatre visual basada en el llibre La pregària de Txernòbil de la guanyadora del Nobel Svetlana Alesksévitx. L’obra està configurada com un gran zoom que comença amb una visió general del país (Ucraïna – Unió Soviètica) durant i després de l’explosió del reactor i que va apropant-se amb cura a les històries dels petits pobles afectats i sobretot els seus habitants. Cada persona, sovint representada amb un gran titella, té un relat únic i colpidor. Els cinc actors de la peça manipulen els objectes amb delicadesa i precisió i fan que de la forma neixi una emoció bategant que oscil·la entre l’horror tràgic i […]

Franco, Lorca i els milers de soldats i civils enterrats en fosses comuns són el punt de partida i centre gravitacional d’una peça tant única com necessària. La directora i dramaturga Sílvia Ferrando capitaneja un vaixell postmodern amb tripulació sortida de les aules de l’Institut del Teatre pels mars revolts de la memòria històrica. És una obra intel·ligent i sense treva. Té la capacitat d’incomodar-nos, fer-nos riure i emocionar-nos en qüestió de segons. Les escenes flueixen per si soles i s’enllacen amb total naturalitat. I el nivell energètic de tot l’espectacle és al·lucinant. Si bé és cert, que algunes propostes no acaben d’estar a l’altura de la resta, n’hi ha d’altres que són inoblidables. La metàfora del partit de futbol […]

Teen Time Gone és una obra complexa on música, dansa i text s’entrecreuen per alliberar les tensions, els desitjos i les pors de cinc personatges “atrapats” en un pis laberíntic. Cada habitació és un petit univers i el passadís la corda fluixa que tremola cada vegada que dos cossos s’entrecreuen. La peça s’autodefineix com una oda a l’adolescència i potser d’aquí neix la seva força i la seva ambigüitat. Un poliedre amb tantes cares que, efectivament, cal mirar-lo en 360 graus. L’escenari permet a l’espectador adoptar el rol d’un observador omnipresent i, d’aquesta manera, les ombres de les coses queden amagades només a l’interior de les mateixes coses. Però alhora, som presents dins l’acció i esdevenim un punt de fuga, […]