Iván F. Mula

Arribarà un moment en el qual tota història tingui la seva versió musical. Això, en sí, no té res de dolent. De fet, cal aplaudir la valentia dels músics i dramaturgs (sobretot, de l’Off-Broadway) a l’hora d’ampliar les fronteres del gènere i cercar nous camins. Excítame segueix la línia d’altres propostes de temàtica deliberadament fosca com Sweeney Todd, Bat Boy: The Musical o, fins i tot, peces autòctones com La vampira del Raval. Basada en un fet real que va inspirar l’obra de teatre que, posteriorment, va portar a la gran pantalla Alfred Hitchcock com La soga (1948), la proposta està plena de detalls escabrosos, diàlegs malaltissos farcits amb textos de Nietzsche i un suculent rerefons de morbositat. No obstant […]

Una de les característiques més representatives del teatre de Shakespeare és la seva amplitud de facetes. Tan gran és l’abast de la seva obra (des de les tragèdies més solemnes i transcendentals passant per les comèdies més festives o drames històrics de pes) que, fins i tot, existeixen teories que defensen que van ser escrites per diferents persones. Amor i Shakespeare, amb un esperit entre lúdic i didàctic, fa una recopilació de la cara més amable del dramaturg anglès, fusionant en un sol espectacle Els dos cavallers de Verona, Molt soroll per no res i Treballs d’amor perduts. L’aposta era arriscada però l’excusa del teatre dins del teatre i la seva predisposició a l’entreteniment la deixen lliure de feixugues pretensions […]

Algunes vegades, les virtuts d’un muntatge teatral no tenen a veure amb la tècnica o el talent sinó amb alguna cosa inaprehensible que no és reproduïble ni controlable. Olivia y Eugenio és una proposta fallida per diversos motius. En realitat, com a punt de partida funciona però el seu desenvolupament és lineal, esgotadorament reiteratiu i massa evident. No obstant això, la relació que estableix la protagonista, Concha Velasco, amb l’actor que interpreta al seu fill produeix una tendresa que traspassa la ficció i resulta veritablement entranyable. Aquest és l’únic punt ressenyable d’una obra amb problemes de to, que no sap si és un drama, una comèdia, una tragèdia o una paròdia. Les seves intencions són molt bones i el seu […]

No sempre la unió de bons actors i un text clàssic és una conjunció de valors amb efectivitat assegurada. Moltes vegades, els directors es passen de transgressors o, al contrari, es mostren tan conservadors que dissenyen peces sense cap mena de vida pròpia. Afortunadament, aquesta versió de El largo viaje del día hacia la noche dirigida per Juan José Afonso troba un bon equilibri entre el respecte pel material i un cert aire de modernitat. El muntatge, realista en el vestuari però més minimalista i simbòlic en el disseny escenogràfic, és elegant, mesurat i, tot i així, emotiu. Sobretot, en el seu segon acte, la proposta aconsegueix crear una atmosfera inquietant que genera una angoixa en l’espectador que perdura fins […]

Gràcies, sobretot, a Tricicle, fa temps que el nostre públic ha après que el teatre de gest té una vessant popular molt comercial capaç de convertir la poètica del teatre sense paraules en tot un espectacle d’entreteniment pur. La companyia Neander, experta en el gènere, ens porta, sota la direcció Kristján Ingimarsson, un show que barreja un ambient gris d’oficina amb les fantasies més estrambòtiques de les pel·lícules de Hollywood. Blam! s’inspira en cintes mítiques d’acció, aventures, terror o ciència ficció per endinsar-nos en un univers on els objectes quotidians es transformen en armes, aparells futuristes i robots. La proposta és tot un desplegament d’imaginació i originalitat. Els quatre actors, amb les seves acrobàcies i divertides trompades, demostren una tècnica […]