Una de les característiques més representatives del teatre de Shakespeare és la seva amplitud de facetes. Tan gran és l’abast de la seva obra (des de les tragèdies més solemnes i transcendentals passant per les comèdies més festives o drames històrics de pes) que, fins i tot, existeixen teories que defensen que van ser escrites per diferents persones. Amor i Shakespeare, amb un esperit entre lúdic i didàctic, fa una recopilació de la cara més amable del dramaturg anglès, fusionant en un sol espectacle Els dos cavallers de Verona, Molt soroll per no res i Treballs d’amor perduts. L’aposta era arriscada però l’excusa del teatre dins del teatre i la seva predisposició a l’entreteniment la deixen lliure de feixugues pretensions intel·lectuals que podrien haver-la llastrat.
En aquest sentit, la dramatúrgia a càrrec de Guillem-Jordi Graells sap equilibrar el cúmul de trames amoroses i embolics per fer digerible el plat i aconseguir que tot s’entengui i estigui ben dosificat. Cal tenir en compte que un bon repartiment d’actors i actrius amb les taules de Jordi Boixaderas, Joel Joan, Ariadna Gil, Mercè Pons, Àlex Casanovas o Rosa Renom, entre d’altres, suma molts punts a favor per tal que la maquinària funcioni: els gags, el ritme, els diàlegs, les reaccions…
No obstant això, resulta inevitable una certa sensació de zapping shakespearià que, si bé s’ha construït amb respecte i dirigit amb bona mà per part de Josep Maria Mestres, no deixa d’olorar a producte de mercadeig que busca vendre entrades. Per tant, malgrat la simpatia del muntatge, en realitat, no aporta res que no podria aportar qualsevol comèdia de Shakespeare per si mateixa. Potser el públic encara no ha après que les obres d’aquest mestre victorià són, en essència, de vocació popular i, així, inherentment comercials. Si és així, potser caldria trobar la manera de fer-ho saber a la gent sense necessitat de recórrer a aquest tipus de fórmules.