Iván F. Mula

En un moment al qual sembla que l’anomenat teatre documental comença a agafar certa rellevància, no sorprèn veure els joves alumnes de l’escola d’actors Laura Jou presentar un espectacle coral basat íntegrament en fets i testimonis reals. Amb dramatúrgia i direcció de Jorge-Yamam Serrano, el muntatge exposa, des de diferents punts de vista, algunes claus sobre la matança que l’any 1999 van dur a terme dos adolescents a un institut nord-americà de Littleton (Colorado), on 15 persones van morir assassinades i 24 van resultar ferides. La història, ja tractada en pel·lícules com Bowling for Columbine (2002) o Elephant (2003), rep aquí una interessant aproximació per part del seu autor. La seva distància expositiva i la fragmentació aporta més llum sobre […]

Amb un disseny de màscares inquietant que mostra uns rostres plens de melancolia i expressivitat, els tres actors de la companyia Kulunka ens transporten per un fantàstic viatge sense paraules d’una família que afronta la terrible malaltia de la mare: l’Alzheimer. Construïda des de la tendresa i la sensibilitat, l’obra és un poema visual impecable, colpidor de vegades, meravellosament fràgil unes altres, on la quotidianitat és la font de tota la seva màgia. En poques ocasions, tenim l’oportunitat d’assistir a espectacles que combinin el teatre de gest, el mim i les màscares i, sense pronunciar una sola paraula, optin per relatar un tema tan complex, dotat aquí d’una universalitat absoluta. La jugada d’aquest muntatge és tan rodona com honest és […]

Sembla que els cors estan de moda. Potser arran de l’èxit del programa Oh Happy Day de TV3 o potser per altres qüestions que vénen de més lluny però el cas és que Allegro no és el primer espectacle d’aquestes característiques que es presenta a la nostra cartellera. De fet, aquest mateix grup, Cor de Teatre, ja havia estrenat anteriorment una obra de gran èxit anomenada Operetta. Aquesta vegada, sota la direcció de Paco Mir, la companyia proposa un simpàtic muntatge d’esquetxos musicals, on la lírica es barreja amb la quotidianitat, la paròdia i el teatre gestual. Mir torna a demostrar la seva mestria en el disseny de gags visuals i l’efectivitat del mim i les onomatopeies (acompanyades, aquí, de […]

La comèdia francesa, a diferència de la nord-americana, presenta, habitualment, fórmules vodevilesques amb una idiosincràsia especial que no mecanitza tant el gag i depèn molt més del to, els matisos i els rols socials. En mans d’en Sergi Belbel i protagonitzada per un grup d’actors més que solvent, Caiguts del cel, en principi, tenia tot el potencial per ser un muntatge elegant, subtil i divertit en el sentit més digne del terme. Malauradament, d’aquest text de Sébastien Thiéry (que té fragments inspirats però, en conjunt, no és brillant) s’ha potenciat l’exageració per sobre de qualsevol altra alternativa. Sembla que, en un intent de connectar amb el públic més popular, Belbel dirigeix a una Emma Vilarasau i un Jordi Bosch passats […]

La mort, la vellesa o, en general, el devastador efecte que el pas del temps té sobre les persones són temes tan transcendentals com delicats de tractar en una obra de teatre. El risc resideix en la possibilitat de passar-se de gravetat (i fer-se insuportable pel públic) o, al contrari, banalitzar massa aquestes qüestions perdent el seu veritable valor dramàtic. La proposta de la companyia andalusa La Zaranda és, en aquest sentit, exemplar. Amb un treball d’investigació i construcció de personatges excepcional, El grito en el cielo sap trobar l’equilibri entre la tragèdia existencial i l’humor absurd basat en la quotidianitat de les persones grans. Qualsevol que hagi estat en contacte amb homes i dones de la tercera edat reconeixerà […]