Tot el que necessites per anar al teatre

El largo viaje del día hacía la noche: Equilibri i solidesa

El largo viaje del día hacía la noche
24/10/2015

No sempre la unió de bons actors i un text clàssic és una conjunció de valors amb efectivitat assegurada. Moltes vegades, els directors es passen de transgressors o, al contrari, es mostren tan conservadors que dissenyen peces sense cap mena de vida pròpia. Afortunadament, aquesta versió de El largo viaje del día hacia la noche dirigida per Juan José Afonso troba un bon equilibri entre el respecte pel material i un cert aire de modernitat. El muntatge, realista en el vestuari però més minimalista i simbòlic en el disseny escenogràfic, és elegant, mesurat i, tot i així, emotiu. Sobretot, en el seu segon acte, la proposta aconsegueix crear una atmosfera inquietant que genera una angoixa en l’espectador que perdura fins al teló final. Mario Gas realitza una esplèndida interpretació acompanyat de la no menys brillant Vicky Peña. Ella, en concret, té un estil interpretatiu que, a diferència de Gas, no és del gust de tothom. Però s’ha de reconèixer que la seva composició de personatge és rodona i coherent i que els seus tics de veu i cantarelles encaixen a la perfecció amb la dona desequilibrada que ha d’encarnar. La dramatúrgia d’Eugene O’Neill és d’una solidesa admirable i està plena de prosa poètica, diàlegs suggerents i frases potents que avui, encara, resulten captivadores. Per tots aquests motius, l’obra aguanta prou bé les més de dues hores de durada, la qual cosa té mèrit, ja que, a causa de la desolació del seu dramatisme, el producte final podria haver estat molt més feixuc.

← Tornar a El largo viaje del día hacía la noche