És curiós com, tot i la gran influència que ha tingut Bertolt Brecht en la manera d’entendre el teatre contemporani, al final, sembla que l’esperit dramàtic i emocional generalitzat ha acabat guanyant-li la batalla a l’èpica de les seves obres. El dramaturg i director Daniel J. Meyer, amb valentia i decisió, presenta en aquesta adaptació d’Els fusells de la senyora Carrar una proposta que evita deliberadament la fredor del seu text, la sensació de distància, de relat i neutralitat narrativa. Des de la mesurada i correctíssima interpretació dels actors fins a l’entorn visual o les cançons, el muntatge transmet tendresa i sensibilitat, cercant des del primer minut tocar la fibra a l’espectador. Tot i que no aconsegueix emocionar del tot, degut a que el text es dedica, sobretot, a exposar idees, Meyer ha trobat un equilibri molt agradable a la mirada del públic entre la tesi del autor i el seu gust com a director. Així, l’espectacle surt victoriós d’una empresa més arriscada del que sembla. Potser s’hagués agraït algun intèrpret de més edat per algun dels personatges (tot i que l’adaptació els justifica tots) i potser algunes de les decisions de vestuari són qüestionables. No obstant això, l’obra s’aguanta dreta amb honestedat, humilitat i una entrega total de tot l’equip que l’omple de vitalitat i un cert idealisme molt saludable.
Enllaç copiat!