Iván F. Mula

Les cotilles, peça de roba típicament femenina que, a força d’oprimir el cos de les dones, modelava la seva figura, eren fabricades tradicionalment amb barbes de balena. Aquest element tan suggerent serveix com a títol i metàfora central d’aquest interessant espectacle que parla de les diferents formes d’opressió (físiques, socials i polítiques) que han hagut de patir les dones al llarg del temps… i, fins i tot, encara avui pateixen. Ana Maria Ricart ha construït una magnífica dramatúrgia barrejant la història de la doctora Aleu i Riera (primera dona llicenciada en medicina de l’estat espanyol) amb frases de la seva tesi doctoral, notícies, anuncis de l’època i diferents testimonis. D’aquesta manera, l’obra resulta un conjunt de fascinants punts de vista, […]

De vegades, apareixen petits muntatges que, sense necessitat de grans artificis, aconsegueixen, amb honestedat i valentia, assolir una grandiositat emocional i temàtica veritablement sorprenent. Acorar és un monòleg molt profund i interessantíssim, construït entorn de la importància de la paraula, la identitat i certs rituals que defineixen el caràcter mallorquí (en aquest cas) però també als éssers humans, en general. Des d’una descripció tan terrenal i carnal com la matança d’un porc, el relat ens transporta, amb una senzillesa al·lucinant, al més universal, el més transcendent i ancestral de l’existència. Sincer, autèntic i irònic, es tracta d’una reflexió que eleva la quotidianitat per retratar les contradiccions dels vincles familiars i socials però, també, per defensar la seva importància com a […]

El teatre és un art efímer. Cada espectacle que veiem, a diferència del cinema o altres arts, desapareix en el moment que deixa de representar-se i queda només (i per sempre) en el nostre record i imaginari. És per aquest motiu que assistir a l’aparició de noves veus en la dramatúrgia catalana, fresques, originals i contemporànies a nosaltres, compromeses amb el nostre moment històric i amb molt bones perspectives de futur, com és el cas del Roc Esquius, és una sort que hauríem de saber valorar. Especialitzat en la ciència-ficció, un gènere no gaire habitual en teatre fins fa pocs anys, l’autor i director d’iMe i Mars Joan proposa, en aquesta ocasió, una batalla dialèctica on els dos protagonistes discuteixen […]

Probablement, la revolució cultural més important (en el teatre i altres disciplines) que sacsejarà el món en les pròximes dècades serà de caràcter feminista. Ha arribat el moment (i ja era hora) que la veu de les dones sigui escoltada i no com a excepció o peculiaritat, sinó com a la part indispensable de la societat que són. Segur que d’aquí a poc veurem com actrius, directores i dramaturgues ocupen els nostres escenaris, cobrint una quota veritablement representativa i justa. Mentre que arriba aquest moment, algunes valentes com Les impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya) i Carla Rovira ja han començat a trencar certes barreres importants. Aüc és un crit feminista que lluita per no ser silenciat, fet amb un […]

Barrejar els universos d’autors tan interessants com Kafka, Lewis Carroll o Pirandello en una mateixa proposta sona, d’entrada, tan agosarat com estimulant. La companyia Dei Furbi s’atreveix amb aquesta aventura, després d’assolir un cert èxit amb La flauta màgica i la Trilogia Mozart amb un resultat efectiu però no massa transcendent. Amb dramatúrgia i direcció de Gemma Beltran, la proposta és una espècie de popurri literari dels textos d’aquests autors, als quals se li suma també alguna cosa de Calderón de la Barca, seguint la lògica del llenguatge poètic, el teatre absurd i l’expressió corporal. La tècnica vocal i física dels actors és esplèndida i, gràcies a això, cadascuna de les seqüències funcionen visualment molt bé i atrapen de manera […]