Tot el que necessites per anar al teatre

Claqué o no: D’aptituds i vocacions

Claqué o no
27/08/2017

El teatre és un art efímer. Cada espectacle que veiem, a diferència del cinema o altres arts, desapareix en el moment que deixa de representar-se i queda només (i per sempre) en el nostre record i imaginari. És per aquest motiu que assistir a l’aparició de noves veus en la dramatúrgia catalana, fresques, originals i contemporànies a nosaltres, compromeses amb el nostre moment històric i amb molt bones perspectives de futur, com és el cas del Roc Esquius, és una sort que hauríem de saber valorar.

Especialitzat en la ciència-ficció, un gènere no gaire habitual en teatre fins fa pocs anys, l’autor i director d’iMe i Mars Joan proposa, en aquesta ocasió, una batalla dialèctica on els dos protagonistes discuteixen sobre aptituds i vocacions com si es tractés veritablement d’un ball de paraules. El tema és molt interessant i força adient a l’actualitat, tot i que cal matisar que, en aquest cas, més que ciència-ficció pura estaríem parlant d’una sàtira futurista amb pinzellades sociopolítiques on l’element distòpic seria aquesta espècie de policia de les vocacions que, d’altra banda, és tota una troballa. El muntatge, a estones molt àgil i entretingut, formalment, barreja amb gran naturalitat els mecanismes narratius i girs típics del teatre de Jordi Galceran amb el sentit de l’humor absurd i jocs lingüístic propis d’Eugène Ionesco, sense perdre la seva idiosincràsia.

El problema d’aquesta aposta tan tancada en el seu microunivers és que resulta molt difícil avançar en la lluita argumental sense caure en cul-de-sacs (per fer servir una expressió de l’obra) que interrompen el ritme. En general, la peça seria rodona si no fos per aquests entrebancs i els innecessaris parèntesis dedicats als personatges secundaris que fan baixar la intensitat, deixen la sensació que la història està inflada i, a més, provoquen un doble final que li fa perdre contundència. Afortunadament, la direcció d’Esquius fa brillar les interpretacions d’uns Isidre Montserrat i Núria Deulofeu en estat de gràcia, aprofita molt bé l’espai i aporta el dinamisme musical que la conversa necessita. Aquests reptes dramatúrgics, malgrat el que pugui semblar pel to distès de la proposta, són molt més difícils de dur a terme del que el públic pensa. Claqué o no potser no és perfecta però té molt clares les seves intencions, destil·la personalitat i deixa un missatge amb un gran valor per fer-ne les seves posteriors reflexions.

← Tornar a Claqué o no