Barrejar els universos d’autors tan interessants com Kafka, Lewis Carroll o Pirandello en una mateixa proposta sona, d’entrada, tan agosarat com estimulant. La companyia Dei Furbi s’atreveix amb aquesta aventura, després d’assolir un cert èxit amb La flauta màgica i la Trilogia Mozart amb un resultat efectiu però no massa transcendent. Amb dramatúrgia i direcció de Gemma Beltran, la proposta és una espècie de popurri literari dels textos d’aquests autors, als quals se li suma també alguna cosa de Calderón de la Barca, seguint la lògica del llenguatge poètic, el teatre absurd i l’expressió corporal. La tècnica vocal i física dels actors és esplèndida i, gràcies a això, cadascuna de les seqüències funcionen visualment molt bé i atrapen de manera bastant hipnòtica al públic. No obstant, més enllà d’aquest virtuosisme actoral, la seva narrativa és un pèl capriciosa i, tot i seguir, bàsicament, l’argument d’Amèrica, una novel·la inacabada de Kafka, l’espectacle, fins a cert punt, sembla que no tingui, en realitat, massa cosa que explicar-nos. Per tant, estem parlant d’un joc teatral de tres magnífics intèrprets i una directora a partir d’un material literari molt suculent que, malauradament, no ha sabut créixer més enllà del joc mateix.
Enllaç copiat!