Iván F. Mula

Potser perquè la comèdia envelleix pitjor que el drama i la tragèdia, ens hem trobat moltes vegades adaptacions teatrals de Molière que mantenien la seva profunditat però no pas la seva gràcia. El fet d’haver vist massa obres del gran comediògraf francès en muntatges fallits pot haver creat el prejudici en algun sector del públic de què es tracta d’un autor feixuc i desfasat. Afortunadament, Enric Cambrany i Ricard Farré, amb una entrega total i la seva engrescadora vis còmica, demostren que Molière no tan sols és actual sinó que també pot ser fresc i divertidíssim. Els vuit papers que es reparteixen entre els dos actors requereixen un sentit del ritme i la caricatura admirables que, sense dubte, saben fer […]

L’anomenada generació millennial (aproximadament, els que ara tenen menys de 30 anys), acostumen a ser titllats de frívols, superficials, materialistes, impacients i capriciosos, entre d’altres moltes generalitzacions injustes. D’alguna manera, els joves de la Companyia José y sus hermanas reivindiquen, amb aquest espectacle, la vessant més compromesa, lluitadora i crítica dels nois i noies de la seva edat envers l’herència d’un estat amb moltes carències democràtiques. Amb cruesa, creativitat i sentit de l’humor, Los bancos regalas sandwicheras y chorizos és un exercici de denúncia intel·ligent i enèrgic que assenyala i treu a la llum tot allò del que no es parla de l’Espanya franquista i les greus conseqüències que aquest silenci i permissivitat comporten. Amb textos de diversos autors (i […]

Després de més de 20 anys de la seva estrena a Broadway, resulta sorprenent com el llegat i la influència de Rent en molts dels musicals posteriors encara perdura. Casi normales és un bon exemple d’aquesta tendència que, de la mateixa manera que l’espectacle de Jonathan Larson, fa servir la música rock per apropar-nos a temes socials molt presents al nostre entorn però no massa còmodes d’afrontar. Valenta i amb una força admirable, la proposta de Brian Yorkey i Tom Kitt, en aquest cas, aborda aspectes tan dramàtics com les malalties mentals, l’addicció als medicaments o la pèrdua d’una persona estimada. La versió protagonitzada per Nina, que fa una notable interpretació vocal, no destaca precisament per la seva espectacularitat però, […]

Comença a ser evident que Agatha Christie està de moda als nostres escenaris. Després dels èxits de muntatges com La ratonera o Testigo de cargo, se suma a la recent estrena de La visita inesperada aquesta nova versió de la clàssica novel·la Deu negrets. S’ha de reconèixer, d’entrada, que l’inconfusible estil de l’escriptora anglesa és un gènere en sí mateix i, per tant, cal valorar-lo amb les seves pròpies regles. Les trampes, l’excés d’informació, els girs sobtats o els personatges estereotipats no són, en aquest context, elements qüestionables sinó peces d’un joc tancat que, no obstant els seus trucs, sap funcionar molt bé. Y no quedará ninguno és un digne passatemps, dirigit per Ricard Reguant amb practicitat, sentit de l’entreteniment […]

Amb un repartiment entregat i una història farcida d’humor negre, el nou espectacle dirigit per Iván Morales, que ja ens havia sorprès amb propostes tan interessants com Wasted o Cleòpatra, torna a endinsar-nos en un univers tan lúdic com malaltís. En aquest cas, es tracta d’una obra escrita pel reeixit dramaturg angloirlandès Martin McDonagh que combina una sèrie d’elements macabres i un rerefons dramàtic amb acudits truculents i un simpàtic patetisme. Morales decideix aprofitar el gran talent dels seus intèrprets en favor de l’entreteniment, aconseguint tot un recital de magnífiques pallassades de la parella Oriol Pla i Pol López. El lluïment dels dos actors, en aquest sentit, és notable, gràcies, en gran part, a la seva compenetració humorística. Malauradament, com […]