És molt difícil fer que un microteatre aconsegueixi ser una experiència narrativa completa. Probablement, molt més difícil que pels relats en la literatura o els curtmetratges en el món del cinema. Per aquest motiu, moltes vegades ens trobem obres de microteatre que no van molt més enllà de l’anècdota o de ser un simple gag efectiu. Vist des d’aquesta perspectiva, el cas de Los chicos boreales resulta tan excepcional que gairebé el podríem descriure com un fenomen màgic. Xavier Miralles, amb llarga experiència en el format, ha escrit i dirigit una peça on la sensació d’intimitat i les emocions dels seus protagonistes transmeten un poder de fascinació únic. El seu secret resideix en condensar en quinze minuts una història que podria donar per un espectacle llarg de manera orgànica, dosificant els esdeveniments a través del diàleg i els sentiments. Tots hem estat alguna vegada enganxats a una relació que, per molt amor que sentíssim, ens feia mal. Per això, la proposta és capaç de commoure d’una manera tan intensa des de la naturalitat quotidiana i la revelació més sincera d’una veritat col·lectiva. Cal assenyalar, a més, que tot això no funcionaria tan bé sense el treball dels seus actors Jorge Velasco i Genís Llama, la puresa interpretativa dels quals és tan tendra i autèntica que et destrossa per dins. En temps de cinisme, que un petit muntatge aconsegueixi emocionar sense caure en la cursileria, la idealització de les relacions o el romanticisme impostat és, en realitat, gairebé un miracle.
Enllaç copiat!